Dinant junts...

Sona la marxa nupcial i entren els nuvis.
Et comento que ha de ser maco arribar a 50 anys de casats si estàs bé. En algun moment, em preguntes: en què penses? M'aixeco i et faig un petó. I et dic: a tu què et sembla? I em respons: creia que no eres d'aquestes. Jo, et dic alguna cosa així com ara: ja, però ja veus i et faig un altre petó. Em dius: ja,si hem de ser coherents amb les nostres conviccions haurà de ser pel civil. És clar pel civil.
Me'n torno al meu lloc, després d'un tercer petó.
Potser l'escena no ha anat ben bé així, però si acosta prou. T'has cregut que era per la marxa nupcial. La música de la marxa nupcial no m'agrada, però el cas és igual. Òbviament, ha sigut la situació, el què no saps és que no ha sigut la primera vegada que hi penso. No m'agraden els casaments, però em casaria amb tu en una cerimònia íntima i muntada al nostre gust. Em casaria sempre que fos amb tu.
No n'hem parlat més. És aviat per parlar d'aquestes coses. Però va ser segurament, el millor moment d'ahir (tot i que n'hi va haver d'altres).
El problema d'haver deixat d'escriure en aquest bloc és que he deixat d'explicar coses com aquesta per escrit.   Ja veurem què faig, però els bons moments s'ha de saber desar-los i mantenir-los i gaudir-ne quan cal o ens ve de gust... Ja veurem què faig...