Pensava en una persona i he anat a buscar l'ordinador, decidida a escriure-li. No puc fer-ho. Sí, puc escriure-li, però és probable que em respongui i no tinc ganes de veure el seu nom a la meva safata d'entrada. No em fa por la resposta, no crec que es remogués res especial dins meu. És que, simplement, pertany al passat. Li desitjo el millor, però cadascú al seu camí. Tinc ben poc interès per saber de la seva vida, tot i que, ja ho dic, desitjo que trobi la felicitat o aquella felicitat d'estones, de moments,...
Què li volia dir? Volia disculpar-me. El vaig tractar molt injustament. Això i que no renunciés a estimar. No li escric, però escric aquest post esperant que el llegeixi i que pensi que potser em refereixo a ell, però que no digui res, es mantingui callat.
Per la meva part, jo he trobat aquestes estones, aquestes estones de felicitat, aquestes estones en que sents tocar el cel amb la punta dels dits. No, no tot és perfecte i les preocupacions i els fantasmes, de tant en tant, em fan alguna visita, però les coses són molt diferents a fa tan sols un any.
3 comentaris:
Penso que el passat només cal remoure'l en ocasions molt justificades, en altres casos millor deixar-ho com està. Remoure aigua parada de fa temps l'únic que fa és aixecar el pols dipositat al fons i enterbolir-la.
Me n'alegro molt :-)
doncs al passat, ni un minut!
me n'alegro molt que et vagin tan bé les coses!
Publica un comentari