tag:blogger.com,1999:blog-62943199816222125712024-02-19T02:54:49.529+01:00Suc de llimona 3.0Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.comBlogger13125tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-59100155807619758302017-03-07T22:18:00.003+01:002017-03-07T22:18:57.689+01:00Records, no recordats..Continuo amb el tema de l'escola. El grup de whatsapp cada dia treu fum. I, per alguna estranya raó, avui també m'hi he enganxat (bé, en part, perquè el senyor arriba tard perquè està en una reunió.<br />
Ara, parlaven d'una obra de teatre. No la recordo. O la recordo molt vagament,.. De fet, n'hi va haver més d'una i amb totes em passa el mateix.<br />
Sé perquè. Gairebé no tenia paper. Malgrat tot, m'he fet un tip de riure. Malgrat sé que no me'n recordo perquè buscava la invisibilitat. Malgrat tot això.. he rigut.<br />
I em sembla que fer-me un tip de riure, ha sigut més beneficiós que qualsevol altra cosa.<br />
Volia ser invisible i el més trist és que, en part, ho vaig aconseguir. En fi... a seguir endavant...Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-9168213513051935622017-03-04T01:15:00.001+01:002017-03-04T01:15:40.842+01:0040 anys...Aquest any fem 40 anys. Dic fem i no faig per una raó que tot seguit explicaré.<br />
Quan he escrit això de 40, m'he sentit una mica... Ahhh! 40!!! Ja sabeu.<br />
Però, de fet, no vull parlar del fet de fer 40 anys. De fet, només era una manera de començar, tot i que ara m'he embolicat i no sé com entrar en allò que realment important.<br />
El sento a roncar al llit, mentre jo estic escrivint aquest apunt en aquest blog. Havia d'escriure, sabeu?<br />
Estava a gust al seu costat arrapada i calentona, però havia d'escriure això, tot i que, sembla que em costa entrar en matèria.<br />
Podria escriure aquest apunt com una carta dirigida a la persona de la que vull parlar. Però no és mereix tanta intimitat ni tan sols quan aquesta sigui fícticia. Podria escriure un post d'aquells que només entenc jo. En aquest cas, seria alguna cosa així:"- Sí, de debò? No m'estranya, els records dolents són per mi". (fi de l'hipotètic post).<br />
M'explicaré millor, encara que hagi començat malament.<br />
Els grups de whatsapp tenen un punt de malèfic ( o no, o més d'un punt jo que sé, segueix sent per començar). Han creat un grup de whatsapp amb els companys de classe d'EGB (que antic que sona això d'EGB) de la meva promoció per muntar un dinar o un sopar. En aquest grup tots semblen gaudir d'una maternitat i una paternitat ben feliç. I jo que no m'he reproduït i no sembla que s'albiri cap indici de canvi de circumstància respecte això, doncs, m'entristeix una mica, cosa que no vol dir que em decideixi a procrear. En fi... I dic en fi, perquè el tema és important, però no he obert el portàtil per parlar de maternitat quan, segurament, ja has fet tard.<br />
No, vull parlar d'una altra cosa. En el grup aquest algú, de moment deixem-lo en l'anonimat, diu que sovint recorda la infantesa, aquells anys, i que tot són bons records. Me n'alegro o me n'alegraria sinó fos per algun petit detall. Res ja sé que això comparat amb els casos d'assetjament escolar que hi ha avui dia això és pecata minuta (detecti's punt d'ironia, només un punt perquè, en part, és així). Aquest individu és el mateix que es va atipar de titllar-me de lletja els darrers anys d'EGB. És el mateix que aprofitava per tocar-me el cul quan passava a prop seu i que em feia sentir doblement malament pel fet que ho feia sense el meu consentiment i pel fet que em sentia malament amb mi mateixa per no haver sigut mai capaç de girar-me i ventar-li una bufetada. No, aquest senyor segurament és un pare meravellós i un company per la seva dona excel·lent, segurament, però s'ha oblidat d'una petita coseta: que hi ha persones que tenim bons i mals records de la nostra infantesa i els dolents, sabeu què? molts tenen a veure amb ell.<br />
Senyores i senyors, s'ha de passar pàgina i no penso quedar-me aquí, perquè el noi que està al meu llit roncar creu que és un afortunat per tenir-me al seu costat i, sí, creu que sóc bonica. Ergo, adéu, adéu. Ja no tinc 12 anys, no deixaré que això m'afecti més. No val la pena perquè, com veieu, ell no recorda pas tot això que he explicat. Tot i així, deixeu-me que ho digui: IMBÊCIL.Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-45426802514780122672017-02-06T20:16:00.002+01:002017-02-06T20:16:43.084+01:00D'il·lusions també es viu..Diuen... No sé, crec que tots ens hem d'atorgar el permís de somiar desperts de tan en tan, però mantenint els peus al terra. I ja està, no he de dir res més.Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-80834965390724875492017-02-02T19:45:00.000+01:002017-02-02T19:45:09.812+01:00Ummm...Des de que tenia... Bé, no sé situar-ho temporalment. Des de sempre, m'he sentit.. Bé, no m'he sentit... M'he sentit lletja. Hi ha raons al darrere que no penso explicar.<br />
Però fins i tot les dones com jo, podem tenir moments en que ens mirem al mirall i pensem: què coi! No estic tan malament! I és agradable sentir-se així.<br />
Fa una mica més d'un mes... Anava a dir vaig decidir que ja n'hi havia prou, però no, això no serà del tot exacte i en aquest bloc puc deixar d'escriure-hi coses, però no vull deixar de ser fidel a com són les coses (almenys fins on jo sé, és clar).<br />
Així, hauré d'anar una mica més enrere. Fa 3- 4 anys, no sé... Una revisió mèdica de l'empresa. Mentre a l'ull esquerre hi veia bé a l'ull dret, no tan. Ull gandul deurien dir. Ull gandul? Ja sé que hi ha raons per dir això , però, sabeu què? No s'aguanten. Perquè, simplement, me n'hauria adonat abans. Mira que hi he anat vegades a l'oftalmòleg. Em vaig preocupar. Però vaig arribar a la conclusió que només havia sigut quel com puntual.<br />
La següent revisió.. El mateix o pitjor i diria que, també, una mica més l'ull esquerre.<br />
Em va costar, no us enganyaré. Però, finalment, vaig anar a l'òptic. Diagnòstic: hipermetropia i astigmatisme. Als dos ulls, però molt més al dret, cosa que jo ja sabia i sigui dit de passada explica moltes coses. (Nota: Els metges, de vegades, haurien d'explicar una mica més, no?). Em va estranyar, com podia ser que això apareixés de cop? Bé, després d'investigar una mica, he de dir que no és tan estrany, això ja hi era, però latent fins que he tingut una edat.<br />
I per què coi explico, això? Perquè des de fa una mica més d'un mes porto ulleres (no sempre perquè agafo unes marejades que ni us explico) i un secret, xist... em queda molt bé. I encara més baixet.. hauria de veure com em mira algú que jo em sé quan les duc... D'acord, d'acord, no exageraré... no és una mirada gaire gaire, però una mica sí i està molt bé.<br />
Per cert, les ulleres són de color lila i me'n vaig enamorar només posar-me-les. Tot just, eren les terceres que m'emprovava, però no me'n van pas caldre més.<br />
<br />Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-88715033997650369502016-07-05T19:05:00.001+02:002016-07-05T19:05:15.059+02:00I després...... n'hi ha que encara diuen que no vivim en una societat masclista!<br />
No! I ca!<br />
Fa unes setmanes, la meva parella em va deixar entendre que un dels seus germans diu que faig el què vull amb ell. Vaja, que ell és un calçasses i jo una manaire. Glups! Està clar que el meu cunyat no coneix a son germà perquè és un caparrut de "cuidado".<br />
Però, sabeu què' Això no té cap mèrit! Teòricament, això que pensa el meu cunyat podria ser possible. El que ja comença a ser complicat és ser alhora una manaire i una bleda assolellada com va venir a dir el cap immediat de la meva parella.<br />
però, bé, tot això no és el que m'impulsa a escriure aquest escrit després de no sé pas quan. No la que m'impulsa és la meva sogra, com no! Una bellíssima persona, suposo... suposo que amb el canari, llàstima que no en tingui, mira per on!<br />
Retrocedim fa tres anys. Situats? Fa tres anys encara no vivíem junts. Després, explicaré el perquè d'aquesta constatació que, ara, sembla que no vingui a tomb. Teníem un casament, un casament d'aquells que no et fa punyetera gràcia anar perquè no és de cap amic i a sobre has d'anar mudat. Doncs, res, que vam anar a comprar roba. A ell li va fer gràcia una camisa rosa amb uns dibuixets blaus a la cara interna del puny i amb el fil de les costures vermell. A mi, també, em va agradar, no era la típica camisa sosa i, tampoc, em va semblar estrident. Doncs... a veure qui ho encerta? Qui ho encerti li dono... bé, no li dono res perquè ara ho explico i tampoc crec que gaire gent llegeixi això (per sort, tot s'ha de dir, estic deixant a parir a la família politica). Doncs, això sa mare la va trobar massa extremada!<br />
Ara tornem als temps actual. Hi som? Portem més de dos anys vivint junts. Ell sol anar a dinar a casa els seus pares, fa horari partit i no té gaire temps. Doncs, res que la bona dona va i li espeta (no sé com va anar tot plegat) que des de que estar amb mi no es compra roba. Potser pensereu que li deia: compra't roba que et convé. No! No us cregueu pas! El que li deia és què fa l'Anna que no et fa anar a comprar roba? Coi! Que ja és grandet el noi i més presumit que no pas jo, la roba se la pot comprar ell i si vol que li acompanyi per donar-li parer, ho faré encantada, però no li duré de la maneta. És que, a part, per més inri, feia dos o tres dies que s'havia comprat uns pantalons i una americana! Que justament jo em vaig ficar amb ell en plan de conya dient-li que no havia esperat que jo li acompanyés! Grr...<br />
En fi, me'n vaig a refrescar una mica. Com li agafi gust igual continuo despotricant de la sogra per aquí.Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-31874973187327419742016-04-19T19:41:00.000+02:002016-04-19T19:41:00.918+02:00Cercant companyiaJa vaig parlar del noi rar del bus. Últimament, me'l trobo més sovint i em té una mica intrigada.<br />
Busca asseure's i xerrar al costat de nois de la seva edat més o menys la seva edat. Creia que buscava amistat, però començo a pensar que és alguna cosa més.<br />
Fa un dies tenia el cap recolçat al pit d'un noi. Vaig pensar que eren amics. Em va sorprendre aquell nivell d'acostament, però, tampoc, li vaig donar més importància.<br />
Avui, adoptant el meu paper d'observadora, o en aquest ca oïdora, he pogut sentit la conversa que matenia amb un altre noi, diria que no era el mateix. La conversa no era entre amics, era entre nois que no es coneixien. Hi ha preguntes del tipus si tenia germans o d'on era. Tot i així, m'ha sembla que el noi tenia un braç col·locat per sota del braç de l'altre, com enllaçats, sabeu?<br />
Quan el noi ha baixat s'ha assegut al costat d'una altre. Li ha dit que ho feia per no seure sol.En un bus on busquem tenir espai i aprofitem qualsevol ocasió per seure en un seient sense ningó al costat, ell busca companyia de desconeguts.<br />
És un comportament que em costa d'entendre. Em costa molt d'entendre... Bé, o potser no.<br />
Suposo que el que més em sorprén de tot plegat és la bona predisposició dels altres.<br />
Sigui com sigui, malgrat la meva incomprensió i la meva incomoditat si en fos "víctima", que no la seré perquè són una dona i més gran; crec que cadascú busca la companyia com bonament poc.<br />
Suposo que, tot això, també, ho dic perquè començo a estar tipa del meu paper de només observadora de relacions socials alienes i, per tant, no sóc ningú per jutjar els intents d'acostament aliens, encara que aquests siguin una mica maldestres. No sé... Sabeu què, però? Seguiré observant, perquè és el que que he fet tota la vida i el que se'm dóna millor.<br />
Sort aquells que busquen companyia sigui quin sigui el mètode emprat.Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-5660895347830432842015-12-22T18:35:00.000+01:002015-12-22T18:35:31.588+01:00Hauria de ser de 4 zones<div style="text-align: justify;">
Continuo amb les històries en transport públic. La tercera i l'última, per ara.</div>
<div style="text-align: justify;">
Tornàvem amb tren. Anava amb la meva parella, però la que té el vici de parar l'orella en converses alienes sóc jo. Ell no es va assabentar de res i, és clar, llavors em diu portera. En fi...</div>
<div style="text-align: justify;">
Estavem asseguts en aquells seients del costat dels vagons i enfront nostre teniem un compartim de 4. Hi seien una parella jove (19, 20 anys) i a la davant dues dones, una que deuria tenir al voltant d'una cinquantena i l'altra d'uns 30 i pocs amb un nen de, no sé, potser uns nou mesos. </div>
<div style="text-align: justify;">
Passa el revisor. Les dones ensenyen els títols de transport i la parelleta, també. Però, era un títol de transport de només dues zones. I pel trajecte que estaven fent necessitaven un títol de mínim 4 (em sembla). El revisor els ho explica. Ells diuen que creien que valia aquell títol i no sé què més (després descobriré d'on són i on treballen i, entenc perquè porten un títol de només dues zones). El revisor diu que poden pagar el bitllet, La noia demana si té datàfon i, òbviament, els revisors de tren no van amb datàfon pel món, Observo que la dona amb el nen va fent preguntes, es nota interessada, un interès sincer (no sé si m'explico). La parelleta no porta prous diners i el revisor es disposa a posar-los una multa. La mare pregunta l'import d'aquesta i en assabentar-se que és de 100 euros, diu que ho deixi que ella paga l'import del bitllets i així ho fa.</div>
<div style="text-align: justify;">
El revisor marxa i els quatre es posen a xerrar. La noia jove explica a la noia amb el nen que havia sigut mestra seva a 6è. La mestra reconeix, finalment, a la noia i diu que en aquella escola hi va fer les primeres substitucions i es posen a xerrar sorpresos per les coincidències. La mestra s'interessa per la vida de la noia, li explica que estudia no sé què. La mestra li diu que té una amiga que es dedica a quelcom similar que podria anar a veure com treballa (no acabo d'entendre què estudia la noia). Acaben intercanviant doncs, números de telèfon. La noia es compromet a tornar-li els diners, però la mare li diu que res, que el què han de fer és fer un favor a una altra persona que ho necessiti... Les casualitat, també, existeixen.</div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-46497439993956424432015-12-21T20:21:00.001+01:002015-12-21T20:21:12.021+01:0010 llaunes de Red Bull<div style="text-align: justify;">
L'altre dia vaig explicar una història en un transport públic, però me'n queden dues i si no les escric, potser me n'oblidaré. Continua, doncs, amb una altra història en un bus.</div>
<div style="text-align: justify;">
Era divendres. Divendres a la tarda vespre. Els divendres a la tarda hi sol haver embusos de trànsit. De fet, si tens sort et trobes amb un embús si tens mala sort amb un embús i un accident, cosa especialment freqüent els divendres a la tarda, per desgràcia. </div>
<div style="text-align: justify;">
Era, doncs, un divendres amb embús. </div>
<div style="text-align: justify;">
Quan agafes l'autobús a diari acabes coneixent els conductors i acabes sabent si condueix ràpidament o no tan. El conductor d'aquell dia, fa poc que és a l'empresa, almenys a aquesta línia i no és precisament l'Speedy González. Coneixes els conductors i alguns dels usuaris. A aquella hora no solo agafar el bus, però, tot i així, hi havia un noi que ja havia vist. De fet, és d'aquells nois que recordes perquè és com ho diria? especial? No especial no és la paraula més descriptiva, però això tan és. Quan vaig pujar el noi xerrava amb un altre. Li preguntava com és que pujava tan d'hora si l'havia vist baixar a no sé quina hora. I no sé què més li deia de la freqüència en que ell agafava el bus. Una conversa una mica surrealista que no vaig acabar d'entendre, en part, pequè a l'altre no el sentia. Recordo que una de les coses que li va dir, va ser que li agradava, sobretot, pujar al bus amb aquell conductor.</div>
<div style="text-align: justify;">
Però, bé, aquesta conversa no té importància, només preten ubicar. </div>
<div style="text-align: justify;">
El conductor és lent, com ja he dit, però aquell dia hi havia un bon embús. Era l'hora que havíem d'arribar i encara faltaven 20 minuts ben bons perquè arribessin (o més si tenim en compte l'estat del trànsit). El noi es vai aixecar i li va dir al conductor que anàvem tard. Ell, en un primer moment, va dir que no, però el noi va insistir. Llavors, el conductor va fer una proposta: em paro aquí un moment i tu vas a la benzinera a comprar 10 llaunes de Red Bull i les poses al dipòsit, a veure si el vehicle vola. Un altre noi hauria entès la broma a l'instant, però aquest era especial i li va costar un xic. Intuïa que no ho deia seriosament, però no se'n sabia avenir. El conductor va continuar prenent-li una mica el pèl al noi, però amb un to que em va atreure l'atenció. Era un to carinyós d'quell qui sap reconèixer que no tot som iguals i respectar-ne les diferències. No he tornat a trobar-me el conductor, però el proper cop, m'alegraré de veure'l, encara que vagi més lent que molts altres conductors i encara que no sembli especialment simpàtic.</div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-14213062414058918502015-12-18T20:34:00.002+01:002015-12-18T20:34:11.166+01:00Desmai<div style="text-align: justify;">
Fa uns dies vaig quasi publico un apunt. Em sentia una mica malament. Res especialment greu, sabia que em passaria, però en aquell moment... Jo diria que estava empipada, empipada, sobretot, amb mi mateixa. Però, de fet, tot això tan és. Són dies una mica tensos a la feina i és normal que hi hagi dies que se'm faci especialment feixuc. Bé, com ja he dit ara això tan és. Però suposo que volia escriure això abans de seguir amb el tema del que volia parlar per un estrany compromís amb el blog, encara que estigui ple de pols i teranyines.</div>
<div style="text-align: justify;">
Anem a explicar del que volia "parlar". Em passo moltes hores en transport públic al llarg de la setmana. Normalment, no passa res d'especial. De fet, els fets no habituals no és que siguin poc habituals sinó que són quasi inexistents. Però el "quasi" de vegades és important. I ara somric i somric perquè penso com pot ser d'important el quasi aquest, perquè en un mitjà de transport públic és on ens vam fer amics amb la meva parella fa... fa un milió d'anys. És clar que, no vull parlar d'aquest quasi, sinó d'altres més recents. </div>
<div style="text-align: justify;">
Com avui. Una noia s'aixeca al bus per comentar una cosa al conductor (volia demanar-li que posés l'aire condicionat, però això no ho sabrem fins més tard). S'aixeca i fa dues o tres passes, es mareja i cau. Cau gairebé a la meva alçada, però no sóc capaç d'impedir la caiguda. No m'ho esperava pas. Curiosament, allà mateix hi ha una noia que és auxiliar d'infermeria. Ens indica que li aixequem els peus. La gent del bus no triga a oferir-li un munt de coses a la noia indisposada: aigua, coca-cola, mandarines, xocolata,... El bus esdevé un bar de mentida. L'accidentada sent vergonya, però tothom li diu que no n'ha de sentir que a tothom li pot passar. Tots anem a la nostra, no solem fer gaire cas al nostre voltant, però... només ho sembla...</div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-11854799892296041072015-08-26T14:18:00.000+02:002015-08-26T14:20:41.668+02:00Tornar a escriure al blog?La resposta és no, segurament no.<br />
Però he tornat a pensat en clau de post. Penses alguna cosa i ja t'imagines com podria ser-ne l'apunt.<br />
Avui, he acompanyat a ma mare a la perruqueria. L'he acompanyada, l'he deixada allà i he anat a comprar per tornar en acabat.<br />
Només d'entrar-hi l'olor m'ha portat records imprecisos, sense contingut, però apelant als sentits. És una perruqueria de tota la vida, portada per un senyora que deu fer anys que s'hauria d'haver jubilat, però que segueix al peu del canó, perquè... "què faria, si no?"<br />
Rajoles d'altres temps, cartells presentant pentinats nous que no en són gens, els típics secadors als que fa ser certa por que t'hi fiquin. Tot sortit directament de fa 30 anys o més. Fins i tot, les converses. Em diu la senyora"Anna estàs més grassona". Per ella, dir això és quelcom agradable. Per la meva banda, no li dic cap moc, perquè sé que fa anys que estic més grassoneta. Havia estat massa prima i ara estic, simplement, bé.<br />
Hauria volgut fer fotos del local, del local i de les senyores, però m'hauria conformat amb el local, Però, no he gosat. Suposo que, per això, n'escric aquest apunt, perquè de perruqueries com aquesta ja no en queden i d'alguna manera s'ha de recordar-ne la seva existència.Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-86620894106538277562015-08-24T18:34:00.001+02:002015-08-24T18:34:39.361+02:00Revisant fotos!Pretenc, vull, posar ordre en la quantitat ingesta de fotos que s'acumulen en múltiples arxius des de l'arribada de l'era digital. Ens hem convertit en poc selectius a l'hora de fer-les i qui més qui menys en tenen moltes més de les útils, interessants?^No sé quin seria l'adjectiu.<div>
Sigui com sigui és aquesta tasca la que m'impulsa a fer veure que, també, trec la pols d'aquest bloc abandonat. En aquests arxius trobo fotos meves, fotos meves de fa uns anys, amb els cabells llargs i tot i, ser de fa uns anys em veig més gran i no més jove. Més gran segurament pels cabells llargs, però no tan sols per això. Perquè en elles hi estic trista. És cert, em sento idiota somrient a una càmara, ara i abans, però com a mínim, ara ho intento i de vegades, aconsegueixo quedar bé i tot.</div>
<div>
I és que... Estava trista. Ara, hi ha moments que, també, però és molt diferent. M'agradaria pensar que he après a ser feliç. No, no és cert. El cert és que tinc una feina en la que hi estic a gust i una parella que m'estima al meu costat. I en els mals moments, que n'hi ha, tenir suport, tenir coses que no fallen fa que les coses no siguin tan tan terribles.</div>
<div>
Em sembla que per aprendre a ser feliç es necessita tota una vida.</div>
Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-38072421616277386892014-05-21T18:28:00.001+02:002014-05-21T18:28:22.335+02:00Les petites coses que valen la pena...A partir dels trenta, més o menys, la vida comença a complicar-se. No saps com i et trobes amb més responsabilitats de les que tens la sensació de poder assumir. I això passa, encara, que no "hagis sentat" el cap, vull dir sense fills... I això et passa a tu a la gent del teu entorn de la teva mateixa edat. De vegades, voldries estar a mil llocs a l'hora i no pots. I altres, com em passa a mi ara, voldries compartir les coses que et passen amb algú... algú que no fos la teva parella o els companys de feina (jo com que sóc com sóc, poc que parlo de mi a la feina, però això és un altre tema). No, no m'estic referint a una espatlla on plorar. No és això, De fet, parlo d'aquelles cosetes que fan que en la vida hi trobem un somriure, una carícia. Encara que l'arrel vingui d'un mal moment. Cosetes, cosetes com que l'altre dia estiguessis disposat a ficar-me a la dutxa vestida. Cosetes com el teu missatge d'avui dient-me que eres a la parada de bus just de davant de la feina i jo m'escapés un minut per saludar-te i fer-te un petó. Compartir coses com aquestes és el que em fa replantejar "reobrir" aquest blog.<br />
<br />
<br />
<object classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" height="40" id="gsSong2990908451" name="gsSong2990908451" width="250"><param name="movie" value="http://grooveshark.com/songWidget.swf" /><param name="wmode" value="window" /><param name="allowScriptAccess" value="always" /><param name="flashvars" value="hostname=grooveshark.com&songID=29909084&style=grass&p=0" /><object type="application/x-shockwave-flash" data="http://grooveshark.com/songWidget.swf" width="250" height="40"><param name="wmode" value="window" /><param name="allowScriptAccess" value="always" /><param name="flashvars" value="hostname=grooveshark.com&songID=29909084&style=grass&p=0" /><span><a href="http://grooveshark.com/search/song?q=Andrea%20Motis%20%26%20Joan%20Chamorro%20L.O.V.E" title="L.O.V.E by Andrea Motis & Joan Chamorro on Grooveshark">L.O.V.E by Andrea Motis & Joan Chamorro on Grooveshark</a></span></object></object><br />
<br />
I això... una cançó... una cançó que no deixa de formar part d'aquestes coses.<br />
<br />
PS: Buf! Quin nivell més baix el de la campanya de les europeess!Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6294319981622212571.post-83095397752933145352014-02-11T19:46:00.002+01:002014-02-11T19:47:31.301+01:00El primer post de nou?<div style="text-align: justify;">
Porto dies pensant tornar a escriure. Escriure sobre les petites coses o les grans. Escriure sobre el meu món i com el veig. No sabria dir-ho. Sí, podria escriure amb el nom de debò, però ja he vist que no m'hi sento cómoda. M'agrada la imatge de les llimones, del suc. La resta que hi havia al blog està a esborranys i la primera intenció era esborrar-ho, però no he tingut esma per això. El suc de llimona és la "tinta invisible". Em ve de gust escriure amb tinta invisble. No vull escriure cada dia com abans. I de fet, ara mateix, no puc garantir que aquest sigui l'últim apunt.</div>
<div style="text-align: justify;">
-------------------------------------------------------------------------------</div>
<div style="text-align: justify;">
Em tapo la cara i em dius alguna cosa. Sobre què xerraves? De la pel·lícula potser. Nebraska, una pel·lícula tendre. Tendre en el millor sentit de la paraula, bé, com a mínim és així com ho veig jo. </div>
<div style="text-align: justify;">
Et responc. "De la manera que em mires, em poses nerviosa". Era així, era estrany, però, de vegades, encara em passa.</div>
<div style="text-align: justify;">
Uhm... sí, això és el millor que puc explicar. </div>
<div style="text-align: justify;">
Em sembla que si escric aquest blog acabarà sent avorrit.</div>
<div style="text-align: justify;">
-------------------------------------------------------------------------------------</div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://logicaecologica.files.wordpress.com/2014/01/20140123-165006.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="http://logicaecologica.files.wordpress.com/2014/01/20140123-165006.jpg" height="320" width="240" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<div style="text-align: left;">
I res, una imatge d'art urbà, presa d'aquí: <a href="http://www.logicaecologica.es/2014/01/23/los-mejores-ejemplos-de-arte-callejero-en-2013-44-fotografias/">http://www.logicaecologica.es/2014/01/23/los-mejores-ejemplos-de-arte-callejero-en-2013-44-fotografias/</a></div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
I una cançó. Volia posar jazz, però al final posa aquesta del Serrat que ens parla de petites coses.</div>
<object classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" height="40" id="gsSong3254646036" name="gsSong3254646036" width="250"><param name="movie" value="http://grooveshark.com/songWidget.swf" /><param name="wmode" value="window" /><param name="allowScriptAccess" value="always" /><param name="flashvars" value="hostname=grooveshark.com&songID=32546460&style=metal&p=0" /><object type="application/x-shockwave-flash" data="http://grooveshark.com/songWidget.swf" width="250" height="40"><param name="wmode" value="window" /><param name="allowScriptAccess" value="always" /><param name="flashvars" value="hostname=grooveshark.com&songID=32546460&style=metal&p=0" /><span><a href="http://grooveshark.com/search/song?q=Serrat%20Aquellas%20Peque%C3%B1as%20Cosas" title="Aquellas Pequeñas Cosas by Serrat on Grooveshark">Aquellas Pequeñas Cosas by Serrat on Grooveshark</a></span></object></object>Anonymoushttp://www.blogger.com/profile/02206762178409551399noreply@blogger.com7