Suc de llimona 3.0

2012-01-01T20:00:00.002+01:00

El millor cap d'any. El millor cap d'any de la meva vida. T'he enyorat, t'enyoro. Mai m'havia sentit bonica així, com aquests nit passada. Fa mal, de vegades, fa mal. És estrany. Com fer-ho? Com fer-ho per tenir moltes nits i molts dies com ahir i aquesta nit i bona part del mi? Com a mínim igual de genials? No hi ha resposta. Fa mal. T'estimo. M'has fet sentir gairebé diria la dona més bonica de la festa. No era el vestit ni el pentinat, era la teva mirada... Hi ha estones que no sé si ric o ploro...

2011-12-16T18:56:00.000+01:00

Rellegeixo els últims posts, tots parlen de tu. M'agrada de tant en tant escriure un post parlant de tu i quasi diria que m'agrada més rellegir-lo.
Dimarts et vaig trucar i em vaig posar a plorar, no gaire, només, una mica, però suficient per fora aquell tap invisible. Després, al vespre, ens vam veure. Abraçats al cotxe. Una hora, encara no. Entre setmana resulta quasi impossible trobar temps. Vas fer que un mal dia no ho fos tant.
Avui, quan t'he trucat, estaves moix. Què et passa? Ja t'ho pots imaginar. És això? Sí. Et mostres reservat en aquest tema, preferiria que me'n parlessis més obertament, però no sé si he de "punxar-te" demanant-te sobre ell o no.
Avui, no ens veiem, les teves hores extres que no ho són i que no et paguen.
Ens podem veure tan poc. La feina, un cop la meva i un 'altre, la teva, ha fet que no puguem passar més de dues nits junts. Estic cansada. Sort que demà si que ens veiem.

Mentre ens somrigui l'amor...

2011-12-12T23:03:00.002+01:00

La crisi financera, les retallades (ah, no! que en diuen ajustos), l'atur i les males condicions dels que treballen, els EROs, S&P, les fusions, les recapitalitzacions, les primes de risc, Merkozy, la casa començada per la teulada que sembla que s'esfondra,... Això i d'altres problemes i preocupacions que et fan difícil conciliar el son... De problemes, de raons per les que amoïnar-se sempre n'hi ha, però portem sis mesos i un dia en que l'amor ens somriu, ens somriu de vegades, rere llàgrimes, de vegades amb pors i dubtes, amb obstacles i pedretes al camí, però no ens deixa de somriure i tot és més fàcil de pair que abans de tenir-te al meu costat.

Què faig??

2011-11-30T22:10:00.001+01:00

Aquesta és una carta que podria dirigir a l'Elena Francis, però no puc perquè la dona no existeix i perquè si existís no li semblaria bé que dormíssim junts amb la meva parella sense estar casats (cosa que no vol dir que la consultat sigui de caire sexual, eh?). Sóc conscient que les respostes arribaran tard, però mentre rumio què puc fer.
La setmana que ve havíem de marxar amb la meva parella a una casa rural. Teníem la reserva feta des de setembre! Ell tenia els dies de festa concedits i jo sabia que no tindria problemes perquè me'ls concedissin (un mes abans, per exemple, jo no hauria pas pogut). Total, per històries vàries, resulta que ell no pot agafar-se els dies. De fet, el problema el té just al mig: dimecres!. Havíem de marxar dilluns i tornar divendres. Abans, he parlat amb ell per telèfon i li he dit que podria preguntar als de la casa rural d'anar-hi dissabte i tornar dimarts o d'anar-hi dijous i tornar diumenge, però m'ha dit que no. La pregunta és: em limito a anul·lar la reserva o pregunto per aquestes altres opcions? Ja sé, ell m'ha dit que no, però és que... és que estava ofuscat i enfadat i trist i cansat i totes aquestes coses... Per una banda, no em sembla gaire bé no fer-li cas, però, de vegades, no fer cas el què et diu una persona és la millor manera de fer-li cas (no sé si m'explico). Però clar, ja començo a conèixer-lo, però encara no el conec prou per saber així d'entrada què coi fer en aquest cas....
Gràcies, Elena.
PS: També, estic trista i empipada i tot això. La sortida em feia potser més il·lusió que a ell, però no és a mi a qui deneguen els dies de festa i no ho veig igual. Una altra cosa, ell diu que treballarà també dilluns i divendres (encara que no caldria, però ja et dic, està ofuscat) i ja farà festa per Nadal. Què coi faig?
PS2 una estona més tard... M'he limitat a escriure anul·lant la reserva...

Pertany al passat...

2011-11-28T23:16:00.000+01:00

Pensava en una persona i he anat a buscar l'ordinador, decidida a escriure-li. No puc fer-ho. Sí, puc escriure-li, però és probable que em respongui i no tinc ganes de veure el seu nom a la meva safata d'entrada. No em fa por la resposta, no crec que es remogués res especial dins meu. És que, simplement, pertany al passat. Li desitjo el millor, però cadascú al seu camí. Tinc ben poc interès per saber de la seva vida, tot i que, ja ho dic, desitjo que trobi la felicitat o aquella felicitat d'estones, de moments,...
Què li volia dir? Volia disculpar-me. El vaig tractar molt injustament. Això i que no renunciés a estimar. No li escric, però escric aquest post esperant que el llegeixi i que pensi que potser em refereixo a ell, però que no digui res, es mantingui callat.
Per la meva part, jo he trobat aquestes estones, aquestes estones de felicitat, aquestes estones en que sents tocar el cel amb la punta dels dits. No, no tot és perfecte i les preocupacions i els fantasmes, de tant en tant, em fan alguna visita, però les coses són molt diferents a fa tan sols un any.

2011-11-09T21:50:00.000+01:00

Què explico després de tants dies?
Les pors de dissabte i la sensació quasi totalment oposada de la nit?
Els meus problemes sempre presents amb la timidesa?
Que ara em sento nerviosa i que m'agradaria no haver de treballar aquests dies? Que m'agradaria de ser a un altre lloc al seu costat?
Que les llàgrimes em surten més fàcilment si el tinc al costat? I que, fins i tot, m'adormo més fàcilment? Que els bons moments, els moments màgics no cal cercar-los si no que venen i punt?
Que...

Parc

2011-10-10T18:30:00.000+02:00

Fa un dies preciós. El parc està ple de famílies amb nens petits. Et dic alguna cosa així com ara: ja poden dir el què vulguin Standard & Poors, Moody's, Fitch... La gent continua omplint els parcs una tarda de diumenge. No pot ser que l'economia ho domini tot.
Com era d'esperar, la conversa s'enfila de dret cap a la política (si és que l'hem deixat mai)... M'interessa la política, però no tan com a tu, però somric quan t'embales i t'apassiones i... En algunes coses som l'altra cara d'una mateixa moneda. En d'altres, ens assemblem tan que quasi fa por.
M'agrada passar una tarda de diumenge amb tu al parc...

Mentre hi siguis tu...

2011-10-04T21:53:00.000+02:00

Arribes a casa cansada i marejada. Truques a la mare, està prou bé, però voldries que estigués millor. Vas a comprar alguna cosa per sopar (un kebab, ho confesso). Tornes a casa i de pet a la dutxa. Mentre et dutxes sona el mòbil, saps qui és. No ets a temps de respondre, però li truques tu.
Sento la teva veu...
El cansament, el mareig, els rumors a la feina de canvis no per bé precisament, l'economia, les retallades, el món...
Per sort, hi ets tu.

Dinant junts...

2011-09-26T22:35:00.000+02:00

Sona la marxa nupcial i entren els nuvis.
Et comento que ha de ser maco arribar a 50 anys de casats si estàs bé. En algun moment, em preguntes: en què penses? M'aixeco i et faig un petó. I et dic: a tu què et sembla? I em respons: creia que no eres d'aquestes. Jo, et dic alguna cosa així com ara: ja, però ja veus i et faig un altre petó. Em dius: ja,si hem de ser coherents amb les nostres conviccions haurà de ser pel civil. És clar pel civil.
Me'n torno al meu lloc, després d'un tercer petó.
Potser l'escena no ha anat ben bé així, però si acosta prou. T'has cregut que era per la marxa nupcial. La música de la marxa nupcial no m'agrada, però el cas és igual. Òbviament, ha sigut la situació, el què no saps és que no ha sigut la primera vegada que hi penso. No m'agraden els casaments, però em casaria amb tu en una cerimònia íntima i muntada al nostre gust. Em casaria sempre que fos amb tu.
No n'hem parlat més. És aviat per parlar d'aquestes coses. Però va ser segurament, el millor moment d'ahir (tot i que n'hi va haver d'altres).
El problema d'haver deixat d'escriure en aquest bloc és que he deixat d'explicar coses com aquesta per escrit. Ja veurem què faig, però els bons moments s'ha de saber desar-los i mantenir-los i gaudir-ne quan cal o ens ve de gust... Ja veurem què faig...

2011-08-31T01:09:00.000+02:00

Pateixo pels altres... Quan condueixo i no vaig gaire ràpid i sé que no em poden avançar, pateixo pels que em venen darrera. Pateixo tan que de vegades, m'aturo a un voral (si n'hi ha). Pateixo i, també, sóc massa cautelosa conduint i vaig més a poc a poc del què podria.
Pateixo per ell. Pateixo quan em venen pors i no les hi sé amagar. Pateixo perquè una cosa és suportar les meves pròpies pors i una altra de ben diferent que algú més les hagi de patir sense tenir-hi cap culpa. Ell em diu que, per això no m'hi he d'amoïnar, que sap de què va, que ell, també, en té. I és cert, sé que, també, en té i sé que m'agrada que les comparteixi amb mi, li demano que ho faci, ho vull... Malgrat tot això, segueixo sentint que no és just per ell...
Últimament, em sembla que pateixo massa pels altres i, potser, el què no és just és justament que pateixi tan.

Patidora de mena!

2011-08-13T05:33:00.000+02:00

No sé quina hora era que he decidit que desistia de seguir intentant dormir. Dormo i em desperto. Quan dormo tinc malsons. Trens i autobusos poblen els meus malsons. Fins ahir, en els meus malsons algú em trencava el cor. Aquesta setmana dec haver recorregut en somnis tots aquells que m'han trencat el cor.
Però avui ja no somio amb ex-trencadors del propi cor, avui són transports públics. I quan no somio en això, penso en si no hauria d'obrir de nou la maleta i treure'n roba. Una maleta que em sembla massa grossa pel poc temps que estaré fora. No estic acostumada a anar amb maleta.
Només hi ha dos busos que em portin fins a la ciutat que és la segona etapa del meu trajecte (la primera etapa és molt curta i hi vaig amb cotxe propi). Si n'hi hagués més, n'agafaria un que sortís abans perquè no sé què carai faré d'ara fins que surti. Mai he anat amb bus fins aquesta ciutat, sempre en cotxe. He pensat anar-hi amb cotxe, però em fa mandra tornar també amb cotxe. Després, un cop arribi, un tren. Depèn de l'hora serà un Regional o un Mitja Distància. Depèn del tren, baixaré a una estació o una altra. Allà m'esperarà ell. I encara no hauré arribat a destí, però quedarà poc.
Pateixo. Pateixo pel tren, pateixo pel bus, pateixo per marxar i com estaran els d'aquí. Pateixo per tot. Suposo que sóc patidora de mena, però hauria d'aprendre a no ser-ho tant... El temps i veure'n de tots colors podria ajudar (com algú deia en una botiga fa uns dies), la meva experiència va en sentit contrari, almenys en segons quines coses...
Mentre escrivia aquest post, pensava que no té cap interès per a un desconegut o, simplement, per algú que no sigui jo mateixa. Però ara, ja he arribat fins aquí, no deixaré de publicar-lo.
PS: Ens els meus malsons, ell no hi surt. Bé, sí, en el d'aquesta nit sí, perquè que no hi surtís "físicament" ja hauria sigut un malson en si. Tinc ganes de retrobar-lo. Dues nits seguides dormint junts! No és gaire, però serà la primera vegada, encara que sembli que no pot ser, la serà.

Quasi dos mesos...

2011-08-10T22:04:00.000+02:00

Ara mateix, no em sento gaire Tirai. Ara mateix, la vida "de fora" segueix tibant molt. No he trobat a faltar el blog, mentiria si ho digués, si l'hagués trobat a faltar, hauria escrit i punt. A algunes persones sí que les trobo a faltar, però les coses van com van. He escrit algun post mental. Millor dit, he pensat alguna cosa que podria ser post.
La vida "de fora" requereix la meva atenció. Tant que voldria clonar-me. Requereix la meva atenció per coses bones i per coses que no ho són.
No sé ben bé que m'ha impulsat avui a escriure. No ho sé, però m'he adonat que fa quasi dos mesos (no que no escric, d'això fa menys). De fet, demà els farà. I dos mesos és poca cosa, però per mi no ho és... I res, hi sóc i llegeixo alguns blogs, però sóc invisible i això no és un intent de tornar a ser visible. És només un post.

Què fer amb el blog?

2011-07-07T21:48:00.000+02:00

Ahir, vaig passar una mala estona. El motiu, un conegut: la por que passi com d'altres vegades i m'arrabassin (que no es deu escriure així) el caramel de la boca tot just començo a assaborir-lo. Sabia que no em podia quedar amb allò al pap, però, també, sabia que no ho volia escriure aquí. Vaig obrir un blog anònim i sense accés per ningú.
No li puc donar l'adreça del blog. No perquè hi hagi res que vulgui amagar-li sinó perquè prefereixo ser jo qui li expliqui les "meves coses" i no uns quants píxels en una pantalla. No crec que s'hagi d'explicar tot a la parella, com a mínim, no a l'inici. De fet, això de ser parella és resultat d'una construcció. Nosaltres, més que ser parella, tot just, posem els primers maons de la relació de parella. No crec que s'hagi d'explicar tot, però, tampoc, em sento còmoda explicant coses personals per internet sense que ell ho sàpiga. Per això, fa més d'una setmana que no escric i avui escric per dir que no sé si aquest blog tindrà gaire continuïtat, per això i per dir als pocs que seguiu aquest espai que estic la mar de bé i voldria explicar-ho per aquí, aquí ja hi he abocat massa penes, però no em sento gaire bé fent-ho sense que ell ho sàpiga, a part, que, evidentment, no tinc tan temps com abans per escriure: estar amb ell, planejar sortides per fer, veure alguna de les mil pel·lícules que em recomana, etc ocupen el meu temps lliure.
Gràcies als que em seguiu amb interès, la vida de fora ara mateix tiba molt.

Anys: 34

2011-06-26T13:38:00.000+02:00

D'aniversaris n'hi ha de moltes menes. Divertits, tristos, depriments, alegres, especials,...
Un sopar sense pastís. Compres. Un tramvia anomenat desig. Un tango, una canço del Llach i com sempre moltes pel·lis, no tinc prou vida per veure totes les pel·licules que em recomanes. Saps? Quan xerres sobre política t'embales massa! Petons, petons de tot tipus. Detalls de la meva infància que, sovint, reconeixes com a teus i detalls de la teva dels que en trec coincidències i discordàncies. Hauríem durat junts quan teníem 20 anys? Tinc clar que no, tot i que, potser no calia esperar als 34! Farem un altre viatge en tren plegats. De vegades, encara et miro i tinc por. De vegades, et miro i només sé que vull estar amb tu. Veient-te, escoltant-te, em crec que sóc preciosa.
L'aniversari és avui. Ahir va ser la millor celebració d'aniversari de la meva vida, amb diferència. Començant així, els 34 han de ser un on any!

no el puc salvar...

2011-06-24T10:33:00.001+02:00

Sé que vull estar amb ell, persones com ell n'hi ha poques,... És algú refotudament especial i o molt m'equivoco o n'està molt de mi. M'afalaga, em consent, em tracta com una reina,...
Però porta moltes pors a sobre, moltes pors d'altres moments, sentiments de solitut, d'incomprensió per part dels altres... Jo, també, és clar, però, en part gràcies a ell, ja no els tinc presents. Són coses que van passar en un altre moment que van fer que jo deixés de ser jo i ara, m'he recuperat. M'agradaria tenir una vareta màgica i fer que se n'anessin totes aquestes pors... M'agradaria fer-ho per egoisme, perquè vull que això funcioni i jo no el puc salvar, només li puc donar suport, però no sé si això és suficient i com em passa des de l'inici em continua fent por fer-li mal...

Quin problema!

2011-06-21T22:38:00.002+02:00

Què passa quan comences a sortir amb una dona i aquesta no se li acut altra cosa que fer anys al cap de 15 dies? Què coi li regales?
No sé com tirar-li un "cable" sense que.. no sé... A mi m'agradaria una entrada per un concert o per una obra de teatre, per anar-hi amb ell, és clar...

Em fas millor persona...

2011-06-20T23:06:00.000+02:00

Diria, sense ser-ne una experta, que hi ha un moment bastant típic en l'enamorament que és quan et surt allò de: fas que sigui millor persona. La persona que tens al costat es mereix algú... algú que valgui la pena de debò i et disposes a polir aquells detalls que a tu mateixa no et fan al pes (l'altre si l'enamorament és correspost o no els ha vist o no els ha vist, més endavant ja els veu i potser li agraden i tot).
Resumint, cal que ho digui?

Encontres i desencontres...

2011-06-19T19:49:00.003+02:00

Aquí hi falta algú. Després d'uns minuts d'incertesa, comprovo i sí hi falta ell. Ho entenc. Entenc que hi ha coses que fan mal, entenc que les mostres d'afecte públiques poden fer mal a terceres persones. Ho entenc i em sap molt greu... em sap molt greu per ell perquè sé que és una bona persona i que té defectes, però, també, virtuts. Em sap greu, però, també, penso que es podia haver espavilat abans. Em va costar dir-li, pensava que, potser, li faria mal, però jo he de fer la meva vida i aprofitar les oportunitats que se'm dóna per ser feliç. No sé què passarà, però sé com em sento, sé com em fa sentir i sé que vull viure això que estic visquent i no cap altra cosa.
Em sap molt greu, noi. Et desitjo el millor.

Mira que hi ha posts possibles...

2011-06-15T22:35:00.011+02:00

Podria parlar sobre.....
......
......
.......

Només se'm passa pel cap un del què valgui la pena escriure'n un post.
I sincerament, és ser MASSA MONOTEMÀTICA.
Estic fatal...:-)

Quan t'agafa por...

2011-06-14T19:24:00.013+02:00

De vegades, sembla que les persones tendim a buscar la no felicitat. I quan estimes a algú i aquest algú no et correspon, pateixes. I quan estimes a algú i aquest et correspon, pateixes per sinó sent molt més que tu i li acabaràs fent mal. I saps que no et podries mirar al mirall si li fessis mal, perquè de persones com ell n'hi ha poques. Millor dit, no n'hi ha. Li diuen que no és bona idea portar-li flors a una noia a la primera cita, però n'hi porta un i tu te'l mires i, en part, passes vergonya, però per altra, ho trobes encantador. És tan transparent que quan se t'intenta lligar reconeix descaradament que allò és el que està fent. Xerra tant que fins i tot xerra fent-te un petó. Et recomana pel·lícules i música a diari i et diu "t'estimo" abans d'hora. Sempre té una referència cinematogràfica a la punta de la llengua i té una memòria prodigiosa i recorda coses que van passar fa 14 anys que tu no recordes. I hi penses i t'agafa por, t'agafa molta por de fer mal a aquella personeta que tens al davant que veu en tu alguna cosa que ni tu mateixa saps on és... No vull tenir més por, vull estar amb ell no tan sols perquè m'agradi sinó perquè sé que hi ha poques persones en aquest món que valguin tan la pena com ell!

El temps passa, però no passa...

2011-06-12T09:12:00.009+02:00

Les converses de tren han quedat enrere. Som els mateixos, amb les mateixes pors, les mateixes inseguretats i unes quantes decepcions més al sac, però parlem de manera diferent, amb més transparència diria jo. I passa el què ha de passar, perquè, en realitat, hi ha atractiu més gran que una bona conversa, enrient-nos de les pròpies neures?
Somric, però, també, tinc por. Tinc por de fer-li mal. Aquest món és massa dur per persones com ell i no voldria que li fessin mal, no voldria, sobretot, fer-n'hi jo. Clar que si quan estic amb ell em continuo sentint com m'he sentit al sopar, no crec que ni faci.

El lleó no em fa por...

2011-06-10T20:17:00.005+02:00

Fa uns dies vaig comprar un lleó. Un lleó de peluix que fa companyia a la tigressa. Ja sé que si no fossin de peluix no serien amics precisament, però és el que té ser de joguina que et fan tenir amistats molts estranyes.
No me n'havia adonat fins a aquesta matinada. Són estranyes les coses que ens venen al cap quan ens desvetllem al mig de la nit.
PS; No he dit ni penso dir del que me n'he adonat...

Mal símptoma, molt dolent!

2011-06-07T22:51:00.004+02:00

M'hauria de posar a dormir i no ho faig. Espero un missatge, com si no n'hi haguessin avui prous! No és que toqui. Però espero un missatge que em digui que no he ficat la pota i que no l'he ficat un parell de cops en un dia. Tot plegat, no té cap solta. Espero quedar-me tranquil·la i que no he esgarrat alguna cosa.
Sé que estic pensant massa.
També, penso que, de vegades, sóc una creguda. Poques, però, de vegades, sí i em sento idiota!
Mal símptoma, molt dolent i tot just acabem el dimarts!

Tirai, toca de peus a terra!

2011-06-07T22:09:00.007+02:00

I et preocupes pels altres i ets tu la que no toca de peus a terra, hombre!
http://es.wikipedia.org/wiki/When_Harry_Met_Sally...

13 anys?

2011-06-06T21:49:00.017+02:00

12? Molts! Moltíssims! Pot haver canviat gaire una persona en aquest temps?
Em fa il·lusió veure'l. Hi ha coses amb les que no vull que hagi canviat. D'altres, una mica sí. Però els llistons no són al mateix lloc. Ni per mi ni suposo que per ell. No és que siguin més enlaire ni més avall. Simplement, són en un un lloc diferent. Els criteris, les prioritats, els desitjos són uns altres. No vull el què volia quan tenia 20 anys. Segurament (no, segur), quan tenia 20 anys tenia les coses més clares. No em preocupa aquesta manca de claretat. O millor dit, normalment, no em preocupa.
També, tinc por. Tinc por que tornem cadascú a casa seva desil·lusionats, decebuts,... Fa por. No és un desconegut. És el noi que no callava ni sota a l'aigua en els nostres trajectes en tren. És a qui quasi guanyo xerrant un dia que tenia febre. És el noi de la teoria biològica.
Algú a la sala té experiència de retrobar-se amb algú després de 12 anys? D'acord, jo en tinc de 5 anys i dels 17 als 23 que potser és més "greu", però no va ser planificat, simplement, me'l vaig trobar un dia a la porta de casa. No vaig tenir temps de posar-me nerviosa. Aix..

No aparentar

2011-06-04T23:16:00.025+02:00

Aquest matí poc més tard de les vuit un sms: què tal? quan podem quedar? Ja torna a ser aquí, ha tornat de Noruega. Li responc amb un quan t'ho vulguis o alguna cosa així. No podia concretar més era una pregunta massa àmplia i el cert és que no ha respost a aquest missatge, tot i que ell sol respondre. No em preocupa, sér que ja sorgirà el moment.
Fa uns dies, la germana petita d'una noia amb la que vaig anar a escola, m'afegeix al Facebook. L'accepto, la conec, però tampoc és algú a qui jo hagués buscat. La tafaneria, però em fa mirar entre els seus amics. Tafaneria o, potser, perquè espero trobar-hi a algú, no sabria dir-ho. La foto no és gaire clara. Podria ser ell o podria no ser-ho, tot i que el nom... Li escric i em respon, evidentment, és ell i m'afegeix.
L'últim cop que ens vam veure, no sé si jo ja vivia aquí. Ens vam trobar a, segurament, el carrer més important d'una ciutat..., de la ciutat on tècnicament vaig néixer. Però els records que tinc d'ell no són allà, de fet, puc dir, que coincidim amb els records. Records de moltes hores de tren, si no recordo malament un parell de cops de setmana. Ell i jo, tornant de la universitat xerrant. Segur que ja n'he parlat, la primera vegada que el vaig trobar al tren, vaig arribar a casa amb mal de cap. O quasi... Xerrava molt i molt i molt i moltes vegades per dir ben poca cosa. Es feia difícil ficar-hi cullerada. També, xerrava a classe, de vegades, per ficar la pota. Coincidia amb poques classes amb ell perquè anavem a la mateixa facultat, però no feiem la mateixa carrera, però, de vegades, coincidia amb algú que si cursava els mateixos estudis que ell i sempre ho deien. Això i que sempre anava carregat amb apunts, un fotimer,... El temps va passar i em va començar a caure bé aquell noi que no callava i que se'l veia nerviós i insegur, sobretot, amb les noies. Moltes hores de tren... Hi va haver algun moment en que vaig sospitar que ell volia alguna cosa més de mi, però no va arribar a passar mai res. Suposo que perquè a mi no m'interessava en aquest sentit, per això i perquè, encara, era molt ximple i no sabia que, de vegades, cal donar una oportunitat a aquells que no aparenten res, justament perquè no aparenten res.
El correu que m'ha enviat i l'enllaç que m'ha deixat al facebook, m'ha agradat. Intueixo, de fet quasi ho diu, que li vindria de gust veure'm i a mi, també, perquè podia ser el que fos, però era (és) una bona persona.
No és gran cosa el què explico, però avui, això m'ha fet feliç i m'ha obligat a reconèixer que hi ha persones a les que caic bé sent com sóc, sense més, segurament, també, perquè no aparento...

Saps? No se'm dóna gaire bé...

2011-06-03T21:03:00.010+02:00

Estic trista. I també, empipada. Amb mi mateixa, amb el món, no sabria dir-ho...
Penso que no m'hauria d'avergonyir de res. Penso que hauria de ser capaç de dir amb un somiure: és que no se'm dóna gaire bé això de fer amics. No sóc egoista (bé, sí, però no gaire més que d'altres), no sóc mala persona i em sembla que si m'hi poso sé escoltar a la gent. Tot i així, quasi no tinc amics i sembla que me n'hauria d'avergonyir i me n'avergonyeixo. Tot plegat és un cercle viciós, com menys en tens, menys possibilitats tens de fer-ne i sempre hi ha aquell punt que no es traspassa mai perquè.... i jo que sé perquè. No és culpa de ningú i ja sé que la única responsable sóc jo, però joder... només és que no en sé! Només és que m'agafen pors i escapo a corre. Per què coi, de vegades, tinc la sensació que quan ho confesso enlloc de trobar comprensió, el que em trobo és algú que jutja i que decideix que alguna dolenta dec tenir o que no li interessa el més mínim una persona tan poc sociable com jo o ves saber? Ja sé que això que dic no és just, que hi ha moltes persones que ho entenen i n'he trobat, però quan trobes d'aquestes altres, et quedes fet caldo... No sé em fa vergonya reconèixer que tinc pocs amics i que els què tinc no els sé conservar. I no és que no els sàpiga conservar perquè no m'importin, és que... em fa por molestar, em fa por seguir-me mostrant massa tímida quan ja no tocaria...
No se'm dóna bé, no és cap delicte i no me n'hauria d'avergonyir, però...

Trampes!

2011-06-02T19:13:00.018+02:00

Una mica tramposos tot plegats, no? L'Oliveres se salva bastant, però em sembla que hi ha hagut algun moment en que també m'ha fet empipar (ara no sabria dir quan). TV3 de tots els "indignats" possibles convida a aquest justament.... En fi... si algu no l'ha vist i el vol veure i donar-ne l'opinió serà benvinguda. No em refereixo a l'opinió sobre les acampades, sinó sobre com ha anat el debat (sobre les acampades, també, eh! però no és el què m'ha fet escriure el post)

Blog massa íntim

2011-05-31T23:44:00.023+02:00

Hauria de dormir. És tard i, realment, ho necessitaria, però, també, necessito sentir-me bé anímicament o si més no, millor i dormint no necessàriament ho aconseguiré.
Però no és això el què m'impulsa tornar a escriure un post.
Els que tenim blogs massa íntims, de vegades, ens sentim malament, que ens mirem massa el melic i ens autocompadim. Sembla com si escriure un blog sobre política estessis més interessat pel teu entorn.
Els veins de sobre de casa són pakistanesos. Davant no en tinc. La resta de l'edifici són pisos ocupats per persones vingudes d'Andalusia, Extremadura o Múrcia als anys 50 0 60 (bé, ells i/o els seus fills). El veí de sobre meu deu ser l'únic que està de lloguer (cosa que vol dir que va arribar després que jo, estar de lloguer, en aquest cas, diu poc de la seva situació econòmica). L'altre dia, em vaig trobar al veí de sobre el carrer, va aturar-se i vam xerrar (va xerrar més ell que jo), sempre somriu, però, també, no sé què caram fan que algunes nits se sent com si movessin mobles.
Un dia, algun dels altres veins, em va preguntar sinó em molestava el soroll. Quasi no els vaig entendre. El cert és que dormo com un soc (quan m'adormo i quan no tan li fa el soroll) i, també, que hi ha sorolls i sorolls i aquest no és molest (és un misteri per mi, això sí perquè només és de tant en tant i no l'entenc). Em van parlar del soroll, però no em van dir que el veí sempre somreia i jo el què veig és que el veí sempre somriu i et pregunta com estàs. Què té a veure això amb els blogs massa íntims? No ho sé... De fet, no sé si el què he escrit té gaire solta.
Suposo que el què vull dir és que, de vegades, em miro massa el melic, però aquest blog no n'és cap prova. de la mateixa manera que un altre tipus de blog, tampoc, és prova del contrari.
Això sí: de vegades, em miro massa el melic....

Quan calles, no ets invisible...

2011-05-31T22:24:00.022+02:00

Quan em sento com he dit que em sentia al darrer post, penso: demà, aquesta tarda, quan torni,... estaré callada, no diré res, no diré res per no ficar la pota, per no sentir-me idiota..
Realment què vull quan penso que estaré callada? (aquí es podria dir que normalment estic callada, però... bé... que em distorsiona el post i a més a més, el que penso és això, que no diré res). Tornem a abans del parèntesi: el que vull és ser invisible. Només hi ha un petit problema: NO FUNCIONA! Estar callat, encara que és el que desitgem molt tímids, no et fa invisible!! Fa que no destaquis, això sí, però no destacar no és ser invisible. Bé, sí que destaques i destaques just per una cosa que odies: destaques per estar silenciós, per no dir res.
Ser invisible té la seva gràcia. Això no en té cap, cap ni una.
Llavors, parla diran alguns. Tampoc funciona. No, no funciona perquè et sents tan insegura que dius ximpleries, que t'adones que són ximpleries i et sents idiota i això no du enlloc. Només dur al lloc d'on has sortit: vull ser invisible. Però el cas és que no pots ser invisible. I mira que jo ho he intentat no faig ni metro i mig i peso uns 45-47. Però ser petita no em converteix en invisible i estar callada tampoc i xerrar molt (cosa que no faig, però hi ha persones que sí), tampoc, funciona. No sé estaria bé, prendre'm una poció màgica i ser invisible per un temps. Tinc clar què faria. Faria el tafaner, prendria notes, aprendria dels altres sense ser vista...

2011-05-31T21:09:00.012+02:00

Em sento petita. Em sento idiota, ximple,... No sé, em torno a sentir aquella nena de la que els altres nens se'n reien o que compadien. Només que ara ningú se'n riu de mi, és clar, però, tampoc cal, ja em sento així tota soleta sense ajuda. M'agradaria ser més segura, menys tímida i més jo que sé... Em vull amagar a sota el llit i no sortir-ne. Vull caure bé a la gent i no que es compadeixin de mi ni res d'això. I, ostres, és complicat... perquè no vull ser així, però vull que m'acceptin tal com sóc i quan això passa, m'escapo a correr o no m'ho crec.

Embolica que fa fort

2011-05-30T22:30:00.007+02:00

Maleït Facebook, Twitter i blog (sí, també, el blog). Ah i, de passada, el correu electrònic també.
Per què? Perquè fan exageradament fàcils els malentesos...
És que... em sembla que he interpretar erròniament una cosa que ha dit algú per algun d'aquests mitjans (visca la concreció). I... sonarà estrany, però em sembla que he demanat disculpes a algú a qui no calia que n'hi demanés... I sembla que no, però pot ser quasi tan greu com no demanar disculpes a qui n'hauria de demanar. Bé, o més si demanant disculpes dones a conèixer alguna cosa que l'altre no li agrada. No seria ben bé el cas d'això últim, però alguna cosa així. I ostres, ara què? Em disculpo per haver-me disculpat? Doncs... és de bojos, però és el què he fet...
Ah! I de passada dir que sóc burra. No per haver-me confós (bé, una mica també), sinó sobretot per haver cregut que podia... en fi... És igual.
´Tot plegat és ben surrealista i el cas és que "m'ho he munta" jo soleta. Apa, visca, visca!
Algú a la sala capaç de desembolicar la troca??

Ja m'ho imagino

2011-05-27T22:55:00.050+02:00

- I què fem amb plaça Catalunya? I aquells pollosos allí acampats?
- És complicat. Si els desallotgem, l'opinió pública se'ns tirarà a sobre.
- Bé, ara ja tenim majoria a tot Catalunya. D'aquí a les properes eleccions la gent ja no se'n recordarà.
- No sé, no sé... Guaita! El 28, la Champìons. Em sembla que podem anar a fer neteja, no trobes? És una qüestió de salut pública.
- Fem la llista. Què necessitem per fer netejar?
- Ben bé, 200 mossos del cos d'antiavalots, helicòpters, furgonetes,...
Resultat: unes concentracions que ja anaven de capa caiguda, han agafat una embranzida que no vegis. És que ni triant l'hora han sigut llestos! Aquestes coses es fan de matinada per evitar l'efecte crida!

Datiu i acusatiu

2011-05-26T22:03:00.037+02:00

Anem a poc a poc i bona lletra. Del poc que recordo de llatí, l'acusatiu era per l'objecte directe (per cert, tenien la seva gràcia les declinacions en llatí, tot i que ara, no en recordo res). En alemany el cas acusatiu, també, s'aplica en el cas d'objecte directe. Tot i així, és una mica diferent (nota: tot just acabo d'acabar primer i encara no sé si passaré, o sigui que gaire cas no se'n pot fer del què dic). Anem més el gra si, per exmple, dius vaig al cinema, al cinema és acusatiu (ja sé que no és objecte directe, però pels alemanys és acusatiu). Si, en canvi, dius sóc al cinema, al cinema és datiu.
O sigui: Ich gehe ins Kino (vaig al cinema, a veure una pel·lícula, eh? compte). Ins és la suma de la preposició in i l'article neutre das (és acusatiu i no es declina . Si, en canvi, sóc al cinema dic: Ich bin im Kino. En aquest cas, és datiu i hi ha declinació. Im és la suma de in i l'article dem (aquí, l'article és declinat). Però aquí no queda la cosa! Imaginem que vaig al cinema, però no hi entro, que no sé he quedat amb algú davant de la porta del cinema per anar a sopar, per exemple. Doncs, llavors diré: Ich gehe zum Kino. Cosa que vol dir que vaig al cinema, però em quedo a la porta i per això fem servir la preposició zu i aquesta preposició implica datiu (perquè sí i punt, no hi donem més voltes).
Explicat l'exemple, fem un... un algo. L'article, en cas d'acusatiu, es declina només en el cas d'un substantiu masculí i es acabant-lo amb -n. Així, DER es converteix en DEN i EIN, en EINEN (el mateix pels articles demostratius i possesius). L'article en cas de datiu es declina el masculí, el femení, el neutre i el plural, Així, el DER (masculí) esdevé DEM, el DIE (femení) esdevé DER, el DAS (neutre) esdevé DEM i el DIE (plural), DEN (a més a més, en el cas del plural s'afegeix una N al substantiu, si no la té ja, és clar).
Suposo que a hores d'ara, no hi deu haver ningú que llegeixi aquest post. Però ara ve, la part més interessant pel què fa aquest blog (que no té la pretensió d'ensenyar alemany a ningú). I és que això, tot això que he explicat abans i que ho he fet sense mirar ni un sol apunt, ha fet que m'emboliqués i em poses nerviosa en l'examen que he fet fa una estona. I és que hi ha hagut algun moment, en que ja no sabia quan es declinava què i quan era acusatiu i quan datiu. L'objectiu d'aquest rotllo patatero de post era treballar per, algun dia potser, aconseguir que tot això em surti de forma automàtica sense pensar.
Per què coi ho fan tan complicat els alemanys segons què?? Ells ho fan complicat i jo estic empipada amb mi mateixa per no haver estudiat, perquè no sé si aprovaré o no, però encara que aprovés, no en tinc prou amb aprovar!
Per cert, KINO és neutre. Per què? Perquè sí.

Tan li deu fer...

2011-05-25T21:27:00.010+02:00

Avui algú fa anys. A aquest algú no li agraden gaire els SMS. La meva intenció era trucar´li quan arribés a casa (a més a més, seria trucada de fixe a fixe, possiblement, i, per tant, sense cost afegit). Li he enviat un SMS. Per què? He pensat que, de fet, tan li deu fer si el felicito o el deixo de fer. O si més no, tampoc, li deu importar gaire. No puc deixar de felicitar-lo i, de fet, m'hauria agradat dir: això ho hem de celebrar! (a sobre és una xifra rodona). M'hauria agradat pensar-ne alguna que estigués bé i això.. Però és que... no crec que li importi gaire si el felicito o el deixo de felicitar i no veig raons per fer gaire res... I el pitjor és que quan arribi el meu, a mi si que m'agradaria que se'n recordés i fes alguna cosa i bla bla bla. Ja sé, que pots pensar que si a mi m'agradaria això per mi, el lògic és que ho faci per algú altre... però és que... Aquestes coses t'agrada que les facin la gent que t'importa, oi? No crec, no sento que li importi de debò. Sí que l'importo, però d'una manera peculiar i que se'm fa difícil d'entendre.
Estic trista... Ho sento.

Hauria d'estar dormint...

2011-05-23T23:25:00.017+02:00

Llegeixo. Llegeixo un article d'opinió d'algú que sé que serà contrari a l'acampada (va ser professor meu). Miro vídeos de l'Arcadi Oliveras (aquest quasi va ser professor meu). Llegeixo alguna cosetes al fòrum de l'acampada. Escolto als companys de feina a l'hora de dinar (a primera hora del matí, els comentaris eren només sobre els resultats electorals). Dispersió, inconcreció, només es mouen quan els ha tocat de prop. I el més emprenyat: no han mostrat la seva disconformitat a les urnes. Hi ha aquests comentaris i al d'algú altre que es mostra més comprensiu.
I ara, l'intent de valoració personal: m'agraden algunes coses que llegeixo al fòrum. Em preocupa quan els acampats es declaren apolítics (per sort, diria que ara no si declaren tant). La dispersió no em molesta, ni la dispersió ni el debat, però si que és cert que en algun moment s'hauria de concretar alguna cosa més. Em preocupa que aquesta dispersió, aquest apoliticisme que no té solta (per definició l'ésser humà és un animal polític), no acabi portant que en treguin rèdit qui no n'hauria de treure.
M'agrada, em desagrada? Segueixo sense tenir-ho clar. Com a mínim, em motiva que ja és molt.

Acampades! Sense tenda

2011-05-21T21:53:00.040+02:00

Finalment, avui m'acosto a plaça Catalunya. M'hi acompanya un amic, ell és més aviat crític amb les acampades, crític, però no contrari. Jo, per la meva part, dic que, com a mínim, fan alguna cosa. Ell comenta que això no és exactament fer alguna cosa. El meu amic es mostra molt crític amb els polítics i amb les persones que seguim votant als mateixos. Entre les seves propostes, hi ha la de prohibir els sondejos preelectorals. No li manquen arguments. Les persones acabem fent ús del vot útil. "Per què votar a no sé quin partit minoritari si tampoc sortirà? Ho diuen totes les enquestes". De les enquestes i de la "mala fe" d'aquestes se'n pot arribar a parlar molt. (Obro parèntesi: és trist que a moltes d'elles hi hagi un organisme que es diu Centre d'Investigacions Sociològiques. Tanco parèntesi).
Mentre el meu amic especialment crític amb els polítics, les crítiques d'un company de feina van més aviat dirigides a les multinacionals i els bancs. Els polítics, sovint, fan el què poden, més que el què volen (diria el meu company de feina).
Un altre company de feina que va ser a l'Assemblea d'ahir de plaça Catalunya, comenta que sí que tota aquesta concentració està molt bé i és molt manca, però hi falten propostes concretes. Jo segueixo pensant que per alguna cosa es comença.
Aquestes són, només, algunes de les coses que he sentit aquests dies (de fet, aquestes en concret avui, però, òbviament, són les que tinc més fresques).
No tinc ni idea si tota aquesta moguda arribarà enlloc. No crec que darrera hi ha sigles de cap partit polític com diuen alguns (o potser era així a l'inici, però ara ja s'ha fet prou gran com per emancipar-se'n). No sé si tot plegat arribarà a enlloc, però ha aconseguit que a gent del carrer parlessim de política i, fins i tot, intentéssim fer-ne. Ja veurem què passarà. No vull ser ingènua, però, de moment, deixeu-me que hi cregui...

Dimecres 18 de maig de 2011

2011-05-18T21:29:00.021+02:00

El dia comença aviat. Un dia que comença aviat com tots els dies. Un dia que comença amb llàgrimes.
Em pregunto si les persones amaguen tan el cap sota l'ala com jo davant dels problemes. Aquests dies, m'adono que ho faig més del que creia. M'avergonyeix fer-ho, però no admetent-ho no en treuré pas res.
No sé fins a quin punt aquestes llàgrimes tenen a veure amb aquesta actitud. No sabria dir-ho, però, d'alguna manera, ho relaciono.
Ahir, vaig sentir que em feien el buit. Tot i que, ningú em feia el buit. Els propis sentiments no tenen perquè estar relacionats amb la "realitat" (si és que això existeix) que ens fa sentir així. Era, més aviat, respecte per la meva manera de comportar-me de forma solitària. Vaig fer aquesta reflexió i vaig pretendre no pensar-hi, fins aquest matí, que les llàgrimes m'ha agafat per banda.
Unes hores més tard... Una persona diu referint-se a mi: "hem aconseguit que vingui a dinar amb nosaltres". Les persones implicades en la primera part del post no són les mateixes que la segona part. Però, en aquell moment, m'adono d'allò que dic de respecte a la meva actitud solitària. De vegades, no és suficient que "sapiguem" alguna cosa, de vegades, ens n'he d'adonar.
M'adono que, potser, a algunes persones no és que no "els caigui bé" o "no els agradi", sinó, simplement, que no volen molestar.
Continuaria escrivint... el dia d'avui han passat més coses... i tinc ganes d'explicar-les, però no es pot explicar tot de cop, oi?

Tornar a dedicar-me al blog o no tornar-hi?

2011-05-17T23:09:00.009+02:00

To be or not to be?
Penso que escriure sobre les meves pors i les meves coses em pot anar bé, però segueixo sense saber si aquest és el lloc adequat. Penso en un blog no accessible excepte per mi mateixa -de fet, podria no ser-hi ni per mi mateixa-. Un blog perquè ara escriure a mà ja se'm fa estrany i un blog no ocupa espai i bla bla bla. Un blog sense accés, però mantenint aquest.
D'altra banda, podria escriure en aquest i punt. Els meus intents de portar altres blogs no han tingut gens d'èxit. Però hi ha coses que no sé si es bo que escrigui per aquí. Això suposaria reactivar el blog, almenys en nombre de posts i, per altra banda, voldria reactivar la meva "vida social blocaire". Però per això, hi ha un problema: No tinc temps de fer tot el que faig i a part reactivar el blog! Ara mateix, estic escrivint esgarrapant hores de son! No sé, enyoro, m'enyoro de fa 4, 5 anys, potser, fins i tot 3....
Ja veurem...

2011-05-17T18:23:00.061+02:00

Torno a casa amb tren. Sembla que no és mala idea, segons com s'escaigui trigo el mateix que en bus, de fet, em sembla que he arribat una mica abans que l'autobús El tren triga una barbaritat, però quan vas en transport públic, també, has de tenir present es horaris de sortida i en aquest cas, també, el lloc de sortida -m'estalvio un transbordament en metro-.

Viatjo en el tren i passo per l'estació on deus pujar i baixar tu. Abans d'entrar a l'estació ja dormo i segueixo dormint quan ja l'he passat. Em desperto més enllà. Ja no dormo més. El tren sotragueja de forma bastant evident.
Un pensament, una sensació quasi diria, recurrent aquests dies és que hi ha moments, en la vida, en que no goses sentir-te bé. La preocupació pel què pot passar et té presa.
El futur, de vegades, preocupa especialment. Pot ser especialment difícil mantenir el cos i la ment ara i aquí.
No tinc per costum repassar els escrits del blog abans de pitjar a Publica. Penso que, potser, hauria de fer-ho. Repassar, retocar, polir,... Perdria naturalitat? De fet, tan és. El que importa és si em serveix o no em serveix i després del que he dit al darrer apunt, penso que em seria més útil repassar.
Rellegeixo, doncs.
Una estona després... ja he rellegit. He complertat frases. Mentre faig aquest exercici, penso que, tot sovint, he de fer el mateix a la feina. He de posar subjecte i predicat i que les frases esdevinguin autoexplicatives amb tan sols 110 caràcters. Aquesta és una part de la feina que, sense entusiasmar-me, m'agrada. Ho faig sent conscient que aquestes mateixes frases, en acabat es tornaran a revisar i potser les retocaran o modificaran de dalt a baix. Uns canvis sense tenir, però el límit dels 110 caràcters, cosa que ajuda. Hi ha moments en que penso en que no té sentit capficar-me tant per construcció bones oracions quan aquestes seran reformulades o simplement, no apareixeran a l'informe (sé les frases que no sortiran, però això ja seria donar molts detalls de la meva feina i al post no n'hi caben tants). Hi ha moments en que penso això, però la major part del temps, actuo com si això no fos així. I em sento contenta quan passo de 140 a 129, de 120 a 132, i de 132 a 110 (és sorprenent les vegades que acaba sent 110 exactes) i la frase continua sent tan explicativa com la de 140.
Rellegeixo.
Modifico i publico

Escriure o parlar-ne?

2011-05-16T18:14:00.011+02:00

Una amiga m'envia per correu un enllaç d'un article molt interessant: http://www.xatakaciencia.com/psicologia/si-estas-triste-no-se-lo-cuentes-a-nadie-escribe-sobre-ello
Penso que, en certa manera, és així. Escriure sobre les teves pors, les teves angoixes i les tristeses ajuda a entendre-les millor i fer-hi front. Però, també, crec que parlar-ne és importat. Algú que t'escolti, simplement escoltar. No sé l'alleugeriment que sents quan algú t'escolta no és el mateix que quan escrius sobre el tema que t'amoïna. Potser és una conseqüència més a curt plaç, en aquell moment, però segueix sent-hi.
Dit això, penso que l'exercici que faig escrivint un blog no comporta aquests efectes beneficiosos. Un altre tipus de blog, segurament, els portaria, però l'exercici que faig escrivint aquest blog és alguna cosa així com ara parlar per escrit. I quan no és així, com seria el cas d'aquest post, no solen ser coses que em preocupin, em desvetllin o em facin posar trista.
Em plantejo, doncs, escriure, escriure de debò sobre les meves pors. L'únic que no sé si en aquest blog o en algun altre lloc que ningú més llegeixi (penso que és millor algun lloc on no hi hagi més habitants que jo mateixa). Ja veurem. El que està clar és que no puc deixar d'escriure!

Diuen que blogger ha caigut...

2011-05-14T09:22:00.014+02:00

Diuen que ha estat unes hores no anant bé. Diuen i ho sé, me'n vaig adonar, però no m'ha fet ni fred ni calors.

Quan vaig començar en aquest món (per cert, avui fa 5 anys), era genial. Podia parlar de tot, em sentia compromesa, escoltada i de vegades, algú em feia pensar (de vegades, o tot sovint). I sobretot, em senti apreciada per persones que no coneixia físicament, però que existien, eren algú. Va arribar un moment en que vaig desitjar, portar part d'aquest món al món físic. Primer, va estar bé, molt bé, però al cap de poc, va resultar que tot havia sigut una mena de miratge, una mena d'història que jo m'havia muntat a la meva ment, però que no era de debò. Alguns diran que això no és culpa del món virtual. És cert, és totalment cert, no és culpa del món virtual. És culpa de la meva pròpia incapacitat de traduir les bones sintonies virtuals en sintonies al món físic. Ho dic de debò, perquè, encara ara, me n'adono. No en sé, no puc "mantenir" una relació virtual en el món físic o costa molt que això arribi a succeïr. I el fet és que, en realitat, m'importa ben poc el món virtual si sóc incapaç de traduir-ho amb una conversa cara a cara davant d'una tassa de cafè. No vull dir que la gent que hi ha darrera del món virtual no m'importi, és clar que sí que m'importen. Però... si no hi ha un trasllat al món físic... si sóc incapaç de fer-ho....no sé...

Per què continuo, doncs, escrivint després d'aquest temps? No ho sé, però potser és perquè encara tinc esperances de poder-ho fer.. Encara que són molt petites perquè ja fa molt que vaig deixar de "dedicar-me", de dedicar-me de debò al món virtual... És així... No sé què hi faig per aquí encara.

El què vols dir

2011-05-11T21:26:00.015+02:00

Estic cansada. És normal. Avui, ha sigut un dia llarg dins de 15 dies llargs. Arribo a casa i hauria de fer coses, un munt, però m'estiro al llit amb el portàtil. Navego sense navegar perquè poc tinc a veure. Em dic que m'he d'aixecar, però no puc pas. Ganduleria? Segurament. Però, també, que els dits em fan pesigolles i busquen escriure ves a saber què.
De vegades, a la vida et passen coses i penses que no tornaràs a veure les coses de la mateixa manera o que et comportaràs de determinada, que et deixarà d'amoïnar segons què. Però... poques vegades és així. I no m'agrada dir-ho.
De vegades, la vida s'atura sense aturar-se. Les preocupacions es concentren en un determinat punt. De vegades, pensament que t'allunyen d'aquell punt et fan sentir malament, et fan sentir culpable, com si no tinguessis dret a pensar en res més que allò.
De vegades, no saps perquè, els pensaments decideixen posar-se en un passat no oblidat, però si deixat de banda.
De vegades, deixes d'escriure una frase en un blog perquè ja no toca. Una frase que no és resum de res del què has dit, però sí que representa un dels teus sentiments actuals. No, no la pots escriure, per això escrius un post sense gaire solta. Un post massa llarg que no conté res de res i que segueixes allargant i allargant per no dir el què vols dir...

Torno a respirar...

2011-05-10T20:56:00.006+02:00

Em feia una mica de por el dia d'avui. Al final ha quedat en no res. En la mateixa posició. No m'he tret cap pes de sobre, però tampoc me l'he posat.
Tot i així, sento que torno a respirar una mica, després de dies (setmanes?) d'estar gairebé a tota hora amoïnada. Torno a respirar i no sé quan trigaré a tornar-me a sentir ofegada. Millor que respiri ben profundament i no pensi en el què pot venir (vindrà igualment, oi?).

No puc posar-hi títol, encara no sé què escriuré...

2011-05-08T10:11:00.012+02:00

Hi ha moments en que és difícil posar ordre als sentiments, a les emocions, a les pors,... Hi ha moments en que no goses escriure les teves pors amb veu alta (no és un error això d'escriure i veu alta).
Ahir, vaig anar a Barcelona en cotxe. Havia perdut el tren i havia d'anar-hi. L'anada cap problema, però la tornada... Mira que fa anys que tinc carnet, mira que ja porto uns quants quilòmetres i encara, hi ha moments, en que em sento molt insegura conduint. I això no té res a veure amb el primer paràgraf.
Enyoro una època. Enyoro una època del blog en que... Bé, que era diferent. Els temps passen i jo l'he anat abandonant (el blog, vull dir). No cal dir que el trobo a faltar són algunes persones que hi "eren" i ara ja no hi són (o hi són diferent).
Penso en algú. No diré que no hagi de pensar en aquesta persona. A aquestes alçades de la pel·lícula poc importa. No dic això, però sí que em sap greu que aquesta persona, segurament, molt poques vegades pensa en mi (no diré cap perquè, tampoc, crec que això sigui així). Quan dic pensar, vull dir pensar, sense més implicacions o sense més aclariments...
M'agradaria tan poder tornar a explicar-li les "meves coses".

En blanc...

2011-05-04T21:47:00.003+02:00

Hi sóc, però no hi sóc. Em costa escriure. N'he perdut l'hàbit

2011-05-02T09:28:00.001+02:00

Qui ve al meu llit aquesta nit? Qui ve a abraçar-me?

Moment indefinit...

2011-04-29T19:45:00.000+02:00

Algun dia, en algun futur llunyà, potser, algú ens estudiarà, potser, ho faran llegint blogs. La nostra vida quotidiana, la manera que entenem el món,... Un material gens menyspreable.
Algun dia... potser, però els mancarà una cosa molt important: allò no escrit, no enregistrat, ni fotografiat,...
Els faltaran els "moments indefinits". Els moments en que no escrius perquè no tens res a dir, perquè et trobes en un impasse a no saps on. Els moments en que no pots plasmar res. De vegades, potser per por, por de posar per escrit el que tems, però, tot i que, és una sensació que en les últimes setmanes conec bé, no és aquesta a la que em refereixo. Em refereixo a aquest moment, res prou contundent per escriure-ho.
M'agradaria que les coses que haguessin anat d'una altra manera. No vull ni puc tornar a enrere, però m'agradaria "ser" en un altre moment... M'agradarua que això hagués passat en un altre moment, perquè ara no em podré recollir res de res.
No, no cal buscar solta el post, començo parlant d'una cosa i acabo per un altre i segueixo sense dir res del que m'amoïna. He escrit això pensant que, ara, ho escriuria, però... no vull... Encara que no ho sembli, de vegades, la intimitat no pot sortir per aquí (sobretot, quan no és només meva).

2011-04-28T19:44:00.000+02:00

Ningú va dir que la vida fos fàcil. Però, tampoc, et diuen que de vegades es complica i complica i... el pitjor és que saps que encara es pot complicar més.
Segueixo sense gaire ganes de parlar.
Amb segons quines coses, necessito un temps especialment llarg. Un temps que a d'altres els costa d'entendre que sigui tan llarg. Millor dit, no s'adonen que l'únic que necessito. No tinc ganes de xerrar, però sé que amb temps i sense forçar acabarien sortint coses.
Jo sóc com tothom, ni més ni menys. Desitjo estimar i que m'estimin. Sóc conscient que tinc gent que m'estima i, per tant, no vull dir ai! pobreta de mi! perquè no seria just pels que m'estimen, per les persones a les que importo. Però també, crec que tinc dret a dir que moltes vegades em sento sola. Saber que algú és amb tu encara que no sigui al teu costat físicament està bé, però hi ha moments en que anheles el contacte físic (al cap i a la fi, som persones de carn i ossos). Les abraçades sense minutatge i les reabraçades, que et mirin i, simplement, somriguin perquè estan al teu costat. El somriure d'algú perquè està amb tu i se sent a gust al teu costat és la cosa més semblant a tocar el cel amb els dits.
Ja sé que semblo esquerpa, ja sé que és difícil fer amistat amb mi perquè, de vegades, quan s'acosten toco el dos. Sóc conscient que les coses que em passen són responsabilitat. Millor dit, algunes. Les coses que et passen no tenen perquè ser responsabilitat teva, però si com les encares.
No sé, em sento trista. Hi ha moments en que sento que el món és massa dur per mi.
No vull que ningú es compadeixi de mi. Hi ha hagut moments en que m'he sentit així i em fa empipar molt. Hi ha moments en que no saps si és interès o compassió... Jo... vull ben poca cosa... però no hi valen tractes...

esgotada

2011-04-21T08:58:00.000+02:00

Estic esgotada. Avui tinc festa, però no havia demanat festa. Ahir, la vaig demanar després d'una trucada. De fet, no és festa, és un dia que em toca, però, ara mateix, no em fa res que computi dels meus dies de festa.
Estic molt cansada. He dormit malament, a estones, amb un fred que no sabia d'on venia...
Buf! Quan toca una bona tanda de tranquil·litat?

Cicely

2011-04-19T22:53:00.002+02:00

Me'n vaig a dormir i a somiar que sóc a Cicely.
Algú m'hi acompanya?

Angoixa...

2011-04-18T19:09:00.000+02:00

Aprendre a viure sense aquesta ansietat! AHHHHHHHHHHHH

No sóc cap taronja!

2011-04-15T21:05:00.000+02:00

Pensava amb el meu germà, pensava que ha aconseguit animar a ma mare d'una manera que jo no sabria. Me n'alegro perquè, en aquests moments, per ma mare estar animada és mitja vida. Penso que m'agradaria ser una mica com en ell en aquest aspecte, en d'altres, no, però en aquest sí.
Hi ha temes que van traient el nas des de fa un temps en els meus pensaments. Bé, n'hi ha un, en concret, almenys un en el que penso ara. Penso en els meus amics, en la meva família, en la gent que estimo o en la gent que conec en general i les diferències entre ells són immenses (segurament en el mateix grau que les similituds, però ara tinc el moment de parar atenció a les diferències). I no sé... ja està bé que sigui així.
Llavors (l'ordre segur que no és exacte), penso en allò de les mitges taronges. Penso que una altra persona no et pot fer esdevenir taronja complerta. Llavors, surten una gent, que tinc la sensació que des de la crisi ja no hi són tan, que diuen que hem d'aspirar a ser taronja complerta. Taronja complerta? No em convenç gens ni mica. I pretendre ser una taronja complerta em sona, com a mínim, pretensiós. Són aquells que diuen que la felicitat l'has de trobar en tu mateix. I un be negre amb potes rosses! No fotem! La pròpia felicitat depèn dels altres, cosa que no vol dir que haguem de ser dependents dels altres, eh! Les petites coses que ens fan realment feliços tenen a veure amb la relació amb els altres, fins i tot per una persona com jo. No sé mentalment tinc la imatge de la taronja al cap, rodona i, d'alguna manera infinita i no em fa el pes. I penso no que jo sigui una llimona, penso que sóc una llavor dins de la llimona. Trobo que és una imatge molt més bonica que la de la taronja. Bé, no penso que ho sigui, però penso que estaria bé sentir-se així ni que sigui de tan en tan.

Em fico al llit...

2011-04-12T22:22:00.002+02:00

Em fico al llit decidida a somiar desperta...

2011-04-11T20:55:00.000+02:00

No faig cap trucada, quan sé que hauria de fer-ne alguna. Hauria perquè m'aniria bé parlar amb algú, però no puc. I penso que ho faré, però no ho faig. Penso que hauria d'anar-me a preparar sopar i no ho faig.
I mentre em sento sola i una mica perduda, recordo una categoria que tenia el blog (com que veig que domina això d'escriure el blog amb g, em passo a la g) fa decennis: pou dels desitjos ximples.
Tinc un desig. El desig és un lloc, un lloc on poder anar i sentir-nos una mica acompanyats, quan ens sentim tan sols. Sense demanar res, sense pretendre res,... Un lloc on compartir la nit quan aquesta sembla tan fosca.
M'he de posar les piles, ho sé. Però no sé...de vegades, t'adones que no ets la única que se sent sola i et venen ganes de cridar: què caram, doncs fem-hi alguna cosa! Ja està bé, no? Els problemes hi són igual, però segur que no són tan feixugs. I dic això i no sóc capaç ni tan sols de fer una trucada... Però, bé, me n'aniré a sopar, això sí, a sopar i a dormir i a esperar que demà sí que en sigui capaç

Necessito...

2011-04-11T20:08:00.000+02:00

Necessito una teràpia de xoc de positivisme i de com no ser tan patidora....

intento escriure a algú... després a algú altre...

2011-04-10T19:38:00.000+02:00

No escric a cap. No tinc ganes de parlar. No tinc ganes de parlar del que em preocupa. Sé que no és bo no voler parlar-ne, però també sé que fer-ho no resoldrà res. No és que hagi passat res, és una preocupació que ha tornat. No sé què vull... Bé, sí que tot sigui fàcil...
Com m'agradaria tenir a algú al costat! Que no em demanés res i amb qui fos fàcil...

No comento

2011-04-09T23:18:00.000+02:00

He estat apunt de deixar un comentari en un bloc aliè, però no ho he fet. Des de l'inici que em costa deixar comentaris a d'altres blocs. Mil inseguretats suposo. El post m'ha fet pensar. Bé, pensar no. Porto tot el dia pensant i no arribo a enlloc. M'ha fet sentir que les coses podien ser més senzilles del que em sembla.
Tot i així, segueixo donant-hi voltes. Com ho puc fer? Com puc fer que ho senti senzill? Com puc fer que algú s'adoni que busco ben poca cosa, però que vull aquesta "poca cosa" i no una altra? De vegades, sento que hi ha massa diferències i aquestes són insuperables i em fa estar malament. Però, al mateix temps, també penso que no hi ha res insuperable si els dos ho volen i fins fa poc, em sembla que els dos ho volíem. Tot i que segueixo sense saber perquè.
Penso massa, ho sé...

Reptes!

2011-04-09T10:31:00.000+02:00

Les persones podem arribar a ser ben IDIOTES. Per què carai he de perdre temps amb algú que no sembla que cregui gaire en mi, que no sé mai si li ve de gust veure'm o no, que... amb qui tot és difícil (bé, temps, tampoc, és que ni perdi, si n'hi perdés aquesta setmana l'hauria trucat, però sí que hi penso)? (coi, amb la frase interrogativa). El temps l'hauria de perdre amb qui va dir clarament que li agradaria que ens veiéssim més sovint (malauradament aquest cap de setmana, no pot ser). El temps "físic" i el temps "mental". Va! I el pitjor, saps quin és? El pitjor és que si demostro gaire interès per aquesta última persona, a aquesta ja no li vindrà tan de gust veure'ns.
És com si necessitéssim sempre reptes, fins i tot, en les relacions més properes. Coi! Els reptes ja els trobes prou a fora!
Per això, deu ser, que amb qui realment estic a gust és amb una tercera persona. Buf...

Gelosa!

2011-04-08T23:31:00.002+02:00

M'he posat gelosa. Per què em passa amb ell? Amb d'altres persones no em passa!! (no, no n'estic enamorada)

Qüestió de mides..

2011-04-08T20:35:00.000+02:00

Fa calor. Fa molta calor i el metro s'omple de gent vestida com l'estiu. Entre tota aquesta gent, hi ha noies lluint escots. No puc deixar de sentir que m'agradaria lluir escots com aquells. No voldria gaire pit, però sí més que ara. Sóc una dona i sóc heterosexual (bé, l'etiqueta no m'agrada, però deixem-ho així), però trobo que una noia amb un pit bonic, no gaire gros, però tampoc tan petit com el meu, és una imatge ben bonica.

Hem de fer alguna cosa

2011-04-07T21:40:00.000+02:00

Aquest matí, m'ha salvat un condó, un condó sindicalista. És que a la meva feina estem de campanya electoral i es veu que això de campanya s'ho han pres seriosament. Arribem i ens trobem propaganda d'un dels dos sindicats, un boli i sí, un condó.
Si volien que se'n parlés ho han aconseguit.
M'ha salvat el matí perquè, ahir, vaig arribar a casa esgotada, esgotada psicològicament, saturada,... A la feina estic a gust, però hi ha coses que comporten la meva feina que són més fotudes del que sembla. Sobretot des de fa unes setmanes. Al cap d'una estona, quan el company del meu costat ha dit: "que va bé que va món" amb un, no cal dir deix irònic, se m'ha fet evident que sóc la única que se sent així. I quan ell mateix, que no és susceptible de ser revolucionari, ha dit: "hem de fer alguna cosa, no sé què, però alguna cosa", ja m'ha quedat ben clar. I porto tot el dia amb la frase el cap...
Hem de fer alguna cosa i jo, tampoc, sé què...

saturada...

2011-04-06T21:52:00.000+02:00

Crisi, retallades, nuclears, radiacions, guerra,...
Estic saturada, saturada, angoixada i esgotada...

A la posició de sortida...

2011-04-05T18:42:00.001+02:00

La vida és estranya. Hi ha moments en que sembla que no passi res i passen coses. D'altres, sembla que tot és mou (o algunes coses com a mínim) i un dia et lleves, et mires el mirall i t'adones que l'únic que ha canviat és el teu pentinat i tornes a ser a la posició de sortida.
No és que em torni a sentir a la posició de sortida, però sospito que ben aviat, em tornaré a sentir allà on va començar. Que a veure, no és que hagi avançat, però si mogut una mica, potser de costat... I, no sé, però no tinc gens de ganes de tornar-me a trobar a la posició de sortida. No, no en tinc ganes. Sobretot, perquè per mi suposa, ara ho sento així, tornar a la immobilitat (o quasi) i no em serveix pensar que la immobilitat no és real ni que puc tornar-me a moure. Sóc gandula per naturalesa...

No tinc pressa...

2011-04-04T22:34:00.000+02:00

Em pregunto si ahir vaig deixar a una persona confusa. Segurament. No sé si el joc al què vaig jugar era l'adequat. Però cor, cervell i estomac no es posaven d'acord.
A mi no m'amoïna quasi res pel què fa els meus sentiments. Tinc els meus sentiments prou clars. Admetent, però que n'hi ha que són diluïts en substàncies que no li són pròpies. No em fa res. No tinc pressa ni necessitat d'aclarir res, però em preocupen els sentiments aliens. Em preocupen potser més que els meus, sinó fos perquè la meva preocupació ja és un sentiment.
Tinc les coses clares, fins i tot les que no tinc clares perquè sé que no ho són i no tinc pressa perquè ho siguin, temps al temps...
Tot i el què he dit, no sé si és bo no tenir pressa... Semblaria que sí, això em sembla en aquest moment. Però hi ha moments en que m'he adonat que la meva "manca de pressa" en segons què no era bona idea... No tens pressa i acabes fent tard o perdent el temps. No deixa de ser estrany tot plegat, perquè, més aviat, sóc una persona impacient...

les vending...

2011-04-04T19:21:00.000+02:00

Avui, volia parlar d'unes noves companyes d'oficina: les vending. La vending calenda i la vending freda i sòlida.
Però... resulta... que ara em surt escriure un post d'aquells que em penediré tot hagi fet click al botó carbassa de publicar.
I és que... A veure, cadascú s'ho sap. Personalment, hi ha èpoques en el sexe no m'afecta, quasi diria que no em fa ni fred ni calor (diria que això sol passar quan portes molt de temps amb abstinència, snif). En canvi, hi ha èpoques en que les hormones s'ho passen pipa tocant-me la pera...
Cal que digui en quina època estic? Cal que digui quina època prefereixo?

Errada de càlcul... uix...

2011-04-03T22:39:00.000+02:00

De vegades, t'adones que t'has equivocat en els "teus càlculs". La teva apreciació no ha sigut la correcta. Aquests últims dies, m'he sentit així dues vegades, per raons diferents, però no del tot. Bé, dos, o potser, tres. Tincs les meves limitacions i de vegades, tot sovint, m'equivoco.

Quan passa això, de vegades, em sento idiota, sobretot quan la meva "valoració" era més positiva que la realitat (com seria el cas). De vegades, com ara, no em sento idiota sinó que em preocupa que algú adonant-se del meu error de càlcul, estigui amoïnat per això.

Tots podem equivocar-nos, tots podem trobar un resultat més favorable a nosaltres del que és en realitat. No em penso sentir especialment idiota per això, perquè si el resultat fos més favorable per mi del que m'imaginava, no me'n sentiria. Però no puc evitar sentir-me malament per si hi ha algú que la mevaerrada el fa sentir malament (ni que sigui una mica).

Res a dir...

2011-04-02T21:49:00.000+02:00

Avui, m'he anat a tallar els cabells, que ja tocava. No suporto anar a la perruqueria. A més a més, com que tinc força cabell sol suposar una bona estoneta. Ha sigut una bona tallada, tot i que, els he dut més curts que ara. Hi ha quasi podríem parlar d'unanimitat quan parlem de la llargària del meu cabell. Només hi ha una persona que diu que em queden millor llargs, el seu argument és que semblo més nena i jo ja no sóc cap nena. Però, com dic, la resta de la població consultada (admeto que la mostra no és representativa) consideren que em queden millor curts (entre ells jo mateixa, el què passa és que, de vegades, em ve de gust dur-los llargs). Me'ls he tallat i he cedit al tint, el nombre de cabells blancs ja era considerable i ja no donava a l'abast arrencant-los. El color del tint és el meu natural, o s'hi apropa molt, ho prefereixo així, és més pràctic i ja era prou canvi el tall.
Malgrat, el fet que no suporto anar a la perruqueria, he de dir que estic contenta amb el canvi.
I aquest post no té cap mena de substància, però tenia ganes d'escriure!

OK

2011-04-01T19:07:00.000+02:00

Pel camí he apagat el mòbil, es quedava sense bateria. L'engego i l'endollo. Al cap de poc, un sorollet em fa saber que tinc un missatge. El llegeixo em demana com estic i diu de quedar un dia d'aquests, sense especificar. Li responc amb un sí i tant! Però que el problema és coincidir. Em ve de gust veure'l i subsanar, potser, el problema de l'abraçada maldestre que em va fer el darrer cop. De fet, mentre escric se m'ocorre una data, però falta molt i a part, això d'escriure sms se'm fa molt pesat.
Engego l'ordinador. Un correu, m'adono que no fa gaire que ha estat enviat. Algú que m'explicar com li ha anat una cosa. M'agrada que m'ho expliqui quan no fa gaire que ha passat. Li responc.
Finalment, responc un altre correu. Aquest ja l'havia vist al matí. Potser no caldria respondre-li, però ho faig. Ho faig amb la resposta més curta del món "ok". No l'entenc. No el correu, a ell.
Entenc a qui m'escriu l'sms, sé que hi ha coses que no en puc esperar, però m'agraden moltes coses d'ell. L'entusiasme que posa en el què fa. M'agrada que fa la seva sense pretendre res dels altres. Recordo que el què em va captivar d'ell quan el vaig conèixer (fa quasi 10 anys) era la sensació que, ostres, no passava res per ser "diferent". Em confesso culpable d'haver-lo convençut que el sexe entre amics no era res "dolent" o fred.
La persona que m'ha escrit el correu... buf... s'està convertint en algú especial, sense que jo ho pogués preveure. Salvant distàncies, també, em dóna una mica la sensació aquesta: no passa res per ser diferent.
La persona del correu respost amb Ok, com ja he dit, no l'entenc i em dol. Voldria sentir-lo a prop i el sento lluny. Hi ha moments en que sento que la comprensió entre nosaltres no pot ser. I el pitjor del cas, és que em moro de ganes que no sigui així. Voldria haver respost amb un correu llarg i sincer. Voldria... tantes coses! No he perdut l'esperança ni les ganes de sentir-me a prop seu, gens ni mica, però no sé pas com actuar. Per això m'he limitat a respondre amb un Ok.

les petites coses que em fan estar trista

2011-03-31T21:53:00.000+02:00

Al dinar d'ahir, al dinar d'avui, pensant en una pregunta idiota que vaig fer fa uns dies, pensant en no poder dir... el què sigui.
Són petites coses, però no en són i procuro no pensar-hi perquè si hi penso em sento... no, trista no és la paraula, idiota, potser, incapaç, segurament. I començo a escriure aquest post i... no sé si és bona idea... Les incapacitats són les de sempre... res nou... però no pel fet de ser conegut més fàcil.
Ara, pensava que em complico la vida... Sempre ho he fet... Intento fer coses que em fan pànic i me la foto de lloros i encara, alguns creuen que no m'hi esforço prou.
Ja està, ja ha sortit. Potser deixaré de sentir-me tan estranya...

Somiar desperts és de franc!

2011-03-31T18:18:00.000+02:00

;-)
Tinc petites raons per sentir-me una mica així-així. Hauria d'estar fent alguna altra cosa que no és aquesta, però estic cansada i faig aquesta.
He estat apunt de trucar a algú. No ho he fet i me n'alegro. Ja fa temps que em resisteixo a trucar-li. Bé, no sé perquè me n'alegro. No me n'alegro ni me'n desalegro, si és que la paraula existeix. No sé, em sento estranya. Hi ha moments en que no em sento bé per petites coses. N'hi ha d'altres en què somric o canta fluixet sense motiu aparent. I no sé què faig tornant a explicar coses personals en aquest bloc!

Com salten els "c..."!

2011-03-30T21:26:00.000+02:00

Tinc més d'un post al cap. El primer (primer perquè sí) té a veure amb la feina. Bé, no només. Té a veure amb petites dimissions a la feina, per la feina. Té a veure amb una cosa de la que no me n'adonava tot i que sabia, o potser a l'inrevés. Aquest post salta molt, no l'atrapo, em sento incapaç de teixir-ne (ostres, la parauleta!) un discurs amb certa coherència.
Hi ha un altre post. Un post depressiu. Passem pàgina (de fet acabo d'esborrar-ne un paràgraf). Depressiu, però no pas íntim
També, pel meu cap ballen posts més personals. Per exemple, com de vegades em puc sentir idiota. Té certa relació amb el de la feina, però no del tot.
I... el més personal de tots... Té a veure amb què fa que ens sentim a prop d'algunes persones i no tant de d'altres i, en el fet, que, de vegades, quasi pots posar data hora a aquest acostament o a aquest allunyament. No l'escriuré, és massa íntim. Sí, fins i tot pel "suc de llimona" (que ja no té crisi d'identitat sembla)

Aaaahhhhhhhhhhhh!

2011-03-29T21:55:00.000+02:00

No penso dir perquè crido.

Un dilluns estrany

2011-03-28T21:07:00.000+02:00

Un dilluns que ja s'acaba. Un dilluns en que m'he adormit al bus i m'he despertat i m'he trobat sola en direcció desconeguda. Un dilluns en que he estat en una estació de tren que mai hi havia estat. Un dilluns en que quan he explicat a la feina el que m'havia passat s'han fet un tip de riure.
Un dilluns en que algú tenia bones notícies que m'han alegrat. un dilluns en que torno a pensar que, de vegades, ens cal ben poca cosa per sentir-nos bé. I la poca cosa, sempre, està relacionada amb estimar i sentir-se estimat (de la manera que cadascú prefereixi o de la manera que trobem). Un dilluns en que no entenc perquè hem de posar tants condicionals a segons què. Un dilluns en que, per variar, no em faig "palles mentals" (perdó per l'expressió, però reconec que és la més adequada). Un dilluns en que escolto música i cuino a l'hora.
Ja tocava una mica de solet! I ara em sortiria escriure una cosa que no penso escriure perquè seria un post massa flower power! Hombre!

2011-03-27T17:55:00.000+02:00

M'és difícil treure'm una cosa del cap. Voltes i més voltes per no arribar a enlloc (típic de mi). Entenc que a algunes persones, se'ls desperti una mena d'instint de protecció cap a mi. Ho puc entendre. Però hi ha moments en que me n'atipo.
Em volia ajudar, res a dir, sinó fos perquè no li havia demanat ajuda. No vull que em salvi, vull d'altres coses. M'estic plantejant comprar-me una samarreta. A la samarreta hi posaria alguna cosa així com: no necessito que em salvis. Saber que algú vol passar una estona amb tu perquè, simplement, vol, ajuda molt més que algú que vol veure't per "ajudar-te" sense que li hagis demanat aquesta ajuda. Simplement... Només vull això: compartir estones i ja està. Els meus problemes ja me'ls conec, fa molts anys que van amb mi...

Bocins

2011-03-27T09:39:00.000+02:00

Avui, em desperto i sento que estem fets de bocins. A cadascú li oferim una part d'aquests bocins. La feina, els amics, la família, als amants,... Tots tenen una part de nosaltres mateixos, tots coneixen alguna cosa de nosaltres que, potser, els altres desconeixen. Divendres al matí, divendres al vespre, dissabte al matí, dissabte al vespre,... diverses versions de mi mateixa. Totes certes, però cap complerta. I, ara, estic sola i no crec que m'hagi quedat amb el meu jo complert. El meu jo complert està repartit en totes aquestes persones i en moltes més. Potser, i només potser, l'error és desitjar trobar a algú a qui li puguem oferir la peça sencera. Bé, ara estic convençuda que aquest és l'error.

2011-03-25T18:59:00.000+01:00

Ahir nit, quan ja era al llit, vaig estar apunt d'agafar de nou l'ordinador i escriure, però no ho vaig fer.
Durant uns segons, vaig imaginar-me que una situació no havia anat tal com va anar. Van ser, ja dic, només uns segons, immediatament vaig rebutjar la idea. No m'agradava, no em satisfeia, em feia posar nerviosa,... Vaig sentir que, simplement, no volia això.
Em sento confusa. No sé si el què desitjo és el què vull (o a l'inrevés). Vull dir que aquesta sensació em podria haver, fins i tot, tranquil·litzat i, en canvi, no em va agradar. Tinc ganes de sortir i, també, d'amagar-me. Em fa por que sigui massa tarda per segons què, m'he acostumat massa a fer la meva... I això m'entristeix. M'entristeix quan ho penso, ara no sé si ho penso. De la mateixa manera, que no sé si vull veure a una persona o no la vull veure. Em fa por que passi com ha passat d'altres vegades: que jo proposi i l'altre sempre trobi raons per dir que no... I al mateix temps...
Va... no sé què vull. No és bo estar tan sol, això sí que ho sé.

Uns mesos més tard...

2011-03-22T21:27:00.000+01:00

Uns mesos més tard d'haver començat a estudiar a alemany, arribo a la conclusió temporal que l'alemany és una llengua que fa difícil les coses senzilles i senzilles les coses complicades (rectifico: simplifica en excés, al meu parer és clar, també, temporal, coses complexes).
Em pregunto si l'afirmació és extrapolable als alemanys. Estic convençuda que la pròpia llengua, la gramàtica condiciona la nostra manera d'entendre el món, la vida, de relacionar-nos amb els altres, el què no tinc gaire clar en quin sentit.

Respostes que fan por...

2011-03-21T22:33:00.000+01:00

Hi ha respostes que fan por, que fan tanta por que decideixes no fer-les. I quasi diria que qui diu que no s'ha trobat així mai, menteix. Però millor que no em fiqui amb els altres.

Quan tenia por, no l'he feta i quan he pensat que, tot plegat, només era un error i això m'ha tranquil·litzat, tampoc, per si resultava que no era cap error.

Covarda? Possiblement...Almenys a estones...

Dir que tu mateix ets pessimista, no deixa de tenir un punt d'optimisme. Optimista perquè saps, o creus, que veus les coses més negativament del que són. Els 100% pessimistes deuen creure que són realistes, dic jo? Per sort, això del 100% no és un resultat habitual ni en les eleccions de les dictadures més fèrries...

Bona nit.

Disposada a creure en miracles...

2011-03-20T18:39:00.000+01:00

Si no miracles, simplement en que les coses començaran a anar bé...
És difícil explicar segons, potser per això aquest post és tan curt..

La gran pregunta: per què?

2011-03-17T22:14:00.000+01:00

Tots tenim per quès? sense resposta. Res de nou. Hi ha alguns d'aquests "per quès?" que ens produeixen més aviat indiferència. No en sabem la resposta, però gaire no ens hi capfiquem. N'hi ha que de tant en tant ens venen al cap, dels que no en sabem la resposta, però n'hi hem donat una. Aquesta resposta pot ser encertada o no, en som conscients, però, tot i no produir-nos la indiferència absoluta dels primers, tampoc, ens fan perdre el son. N'hi ha d'altres, que són cíclics. Podem passar temps sense preocupar-nos i un dia el sensor s'activa i tornem a "perdre-hi temps". Busquem respostes i les trobem, però no ens agraden o no ens les acabem de creure o el què sigui i seguim buscant. També, hi ha "per quès?" que ens fan perdre el son i la gana i tot, però només durant un temps, tal com venen se'n van. I finalment (pel què fa el meu post), hi ha "per quès?" que podríem dir que tenen un gran més que els cíclics, no ens torturen sempre, però déu n'hi do, és com si sempre els tinguéssim a segona línia a punt d'entrar en escena, excepte el temps que estan en escena, és clar.
De vegades, quan menys t'ho esperes, tens la sensació d'"ara sí, ara sí que he trobat la resposta". I la resposta pot ser tan senzilla com la primera que li vas donar. Una altra versió de "roda el món i torna al born", potser?
PS1: No em crec allò de "no hi ha un perquè". Bé, rectifico, sí que pot passar que no hi hagi "perquè", però quan això passa, en el fons ja ho saps.
PS2: Respecte els resultats del que parlava diumenge, tots els vam rebre ahir i eren bons o si més no, prou bons.

callo...

2011-03-15T22:39:00.000+01:00

No és bona idea, però jo callo perquè no sóc ningú.
Callo per això i perquè vull, perquè el meu camí és un altre i ara, sí que vull dir que és perquè ho he triat.
Però segueix sense ser bona idea. La frase anterior era per autoconvènce'm. En fi... crec que la vida em portarà per d'altres camins aviat (sí, també és d'autocovenciment).

Com tothom sap...

2011-03-15T18:10:00.000+01:00

... fa dies que no plou, per tant, té cert sentit que busqui el paraigües i no el trobi.
És més diria que no en tinc. No pas aquí :S
Hi ha coses que només em poden passar a mi.

Demà...

2011-03-13T09:31:00.000+01:00

Demà espero que tinguem resultats més concrets.
Aquesta nit m'ha agafat la por. Por amb totes les lletres. Aquest matí, però les coses semblen millor. Internet és un gran invent, però, de vegades, et poses a buscar amb l'objectiu de trobar una resposta que et faci sentir millor, creure que tot anirà bé i busques i no trobes res que et tranquil·litzi.
Està animada, se la veu prou bé... Això de voler dir més que totes les recerques per internet, oi?

PS: És possible que algú llegeixi això i no entengui res. No sé, hi ha algú que porto dies volent-li explicar, però vull buscar un moment amb una estoneta per explicar-ho tot i no l'acabo de trobar...

2011-03-09T22:02:00.000+01:00

Deu ser millor veure's maca sense ser-ho que veure's lletja sense ser-ho... Dic jo...-------------

Amoïnada...

2011-03-07T13:37:00.002+01:00

Merda! Pot ser que em toqui ser forta i no en sóc...

Em va semblar curiós...

2011-03-06T21:43:00.000+01:00

Quina expressió més curiosa!
Em va estranyar. Em va preocupar. Fins i tot, em va empipar. Però "em va semblar curiós"? Coi! Tan directe que ets en segons què i en això... En fi...
--------------------------------------------------------------------

El petó (V-J day)

2011-03-05T15:02:00.000+01:00

- Algun dia et faré un petó com aquest.
- Ni ho somiïs! Pensa en la salut de la meva esquena!

Una altra proposta de Relats Conjunts. Ho sento, però és el què penso quan veig imatges de petons d'aquest estil.

Només despertar-se...

2011-03-04T22:57:00.000+01:00

Porto dos dies amb una sensació coneguda. Coneguda, però que, potser, no recordaria si no fos pel bloc. Bé, això de porto dos dies dóna una sensació de continuïtat que no és el cas. És just al moment de despertar, en que et sents bé, perquè has dormit a gust. Has dormit a gust, però te n'has anat al llit angoixada. De la manera que l'explico, pot semblar una sensació bona i l'és, però no l'és. L'és perquè aquell instant no és que sigui bo, sinó que, simplement, no és dolent.
De tota manera, ara ja estic més tranquil·la. Em sembla que m'he angoixat d'una manera una mica exagerada. Tot i que continuo...
ah... ja sé que ensuma el gat de ma mare! Vaig a donar-li! Quina gana que tenia! No sé si és que el meu germà li donava menys menjar que ma mare o què! (apa, quina interrupció de post)

mal de cap

2011-03-03T20:50:00.000+01:00

No tinc una bona tarda. Avui m'aniria bé algú que em fes el sopar i el dinar de demà, que m'abracés i em cuidés una mica.

2011-03-03T20:08:00.000+01:00

No tinc ganes d'amagar, d'amagar-me. O sí, però ja n'estic tipa. Estic amoïnada i no tinc ganes de fer res més (a part de les hores de treball reglat). Quasi sento que no hi tinc dret.
No he pogut gaudir del post dinar de dimecres. Dinar de sushi i una cosa verda que no en recordo el nom. Un dinar ben acompanyada. Acompanyada d'algú que em va dir que l'hauria d'haver avisat abans que aquella tarda la tenia lliure perquè per més tard, ja tenia plans i els hauria fet amb mi. Sí, va estar bé, però ara no puc ni pensar-hi. Estic amoïnada per d'altres coses.
D'altra banda, també, he començat a donar voltes a un altre tema. Què faig? Que sóc rematadament idiota? No, no vull ser dura amb mi, però, de vegades, no recordo que hi ha jocs als que no vull jugar. És cert que li vaig parar els peus, però no sé si n'hi ha prou. També, penso en arribar a algú i recordo un post de fa molt temps.... Una abraçada maldestra...
Amoïnada de nou...

Com ho trobo a faltar!!!!!!!

2011-03-01T19:51:00.002+01:00

Ei! Que quasi som la primavera! Això no pot ser... No, no pot ser.

Síndrome "amics per sempre"

2011-02-28T19:02:00.000+01:00

Pensant-hi la meva és la generació: "amics per sempre". També, és la primera generació que ha viscut tota la seva vida en democràcia. La generació que va viure de ple l'esclat del rock català. Barrio sésamo, la bola de cristal, Dallas en català formen part de la nostra infància.

Però, també, és una peça important de la nostra biografia col·lectiva els Jocs Olímpics del 92. De fet, ara se'n fa estrany que hi ha gent que no els hagin viscut o que fossin tan petits que no se'n recordin. Almenys a mi em passa. I els Jocs Olímpics sense la cançó dels Manolos (que no dels Manel, perdó, no ho he volgut ni pogut evitar): "Amics per sempre" haurien sigut uns altres. De música, entre nosaltres, no hi entenc ni un borrall, per tant no em ficaré amb la qualitat musical d'aquesta (si que he de dir que quasi m'escapo a corre cada vegada que sento una rumba, sospito que el trauma ve del 92).

Anem doncs, a la lletra de la música. La lletra es pot resumir en això: "les amistats fetes durant els JJOO (em fa mandra escriure-ho tot) duren tota la vida".

Però quina farsa!!!!!!!!!!

Per uns segons he estat apunt d'acabar així el post, però queda lleig escriure alguna cosa sense dir el què vols dir. Em sembla que, de vegades, confonem les coses (i els Manolos no hi tenen cap culpa, però m'han servit com a introducció). Necessitem deixar enrere aquesta solitud, trobar ànimes bessones que ens entenguin, que ens escoltin, amb les què podem parlar de qualsevol cosa. De vegades, això fa que ens precipitem i considerem a algú que acabem de conèixer una "ànima bessona". I ves a saber, potser ho és. Però em sembla que el sol fet de creure-ho de bones a primeres, provoca just l'efecte contrari.

I tot això a què coi ve?? Un consell, un consell que vaig seguir. Algú que, potser sense pretendre-ho, em va recordar que algú altre no em podia dir segons què, que no tothom et pot dir segons què. No, senyor, la sinceritat no és una virtut, sinó un privilegi (almenys en aquest cas). Que em digués segons què em confonia, perquè, també, ho entenc així: només els amics, els amics propers poden dir segons què. Si ell ho deia és que se'n considerava. Un error d'apreciació per part meva. No li he recordat a ningú que no som amics, només ho ha semblat, m'ho he recordat a mi mateixa.

El temps dirà, de moment, diu que he fet ben fet.... I és que, de vegades, s'han de seguir els consells.

Millor no...

2011-02-27T19:19:00.000+01:00

He arribat marejada. No he sortit a corre, pel mareig, pel refredat i per uns antibiòtics que no tinc gaire clar que toqui prendre-me'ls, però que sóc obedient de mena i més si em fa un mal al coll de mil dimonis, que no recordava que la saliva pogués fer tan mal quan llisca gola avall (ja no, eh!). I resulta que estic trista o no n'estic, resulta que estic avorrida, resulta que estic angoixada i no suporto aquesta sensació. Resulta que no sé si això vull que ho llegeixi segons qui. Resulta... Resulta que no tinc ganes de sexe, però vull sexe, a veure si em deixo de neures, ni que sigui per una estona.
"No em facis cas". "Et faig cas". És el millor que va dir i ni se'n va adonar i no tenia intenció d'acabar el post així, però és com em surt.

Per què?

2011-02-26T21:02:00.000+01:00

Passa el temps i em segueix desconcertant. M'etziba un munt d'adjectius no gaire positius. Però... No sé, em deixa fora de joc. També podria dir-li quatres de fresques i insisteixo a reprendre el contacte. Com ell. A jutjar per les seves paraules... Podria ser una mena d'amic, un amic d'aquells que et deixa "ben distreta" quan hi parles o quan el veus.
És la seva manera de fer. "Esperonar" en diu ell. Jo diria que a mi m'esperona, m'esperona a enviar-lo a prendre pel sac! Sort que el començo a conèixer i m'abstinc de deixar anar segons què.
No l'entenc. Hi ha moments en que quasi sembla que.... Bé, millor que no digui el que quasi em sembla.
No l'entenc. Em treu de polleguera i estic sempre a un canto d'un duro d'enviar-lo a pastar fang... Bé, jo tampoc m'entenc.

Sobre què és escric?

2011-02-21T20:35:00.001+01:00

Sobre el meu enèsim intent d'habituar-me a corre. Intent quasi fallit l'endemà mateix, o sigui avui. Estic malaltona! Gràcies, de res. És que acabo de fer un esternut (de debò). D'acord, no estic malalta-malalta, només una mica refreda. Amb febre i tot, però eh! D'acord, 37,3 no arriba a febre.
Podria explicar que el dia no ha començat en gens bon peu.
Podria parlar de la dèria que se m'ha ficat el cap de fer un fantàstic pastís de poma (n'he fet un, però no em fa el pes).
Podria parlar de l'oasi idiomàtic que suposa la meva feina. Ara que sembla que toca.
Podria explicar que ahir va ser una sort que no escrivís cap post.
Podria... però cap em sembla prou interessant o prou important. Seguim, doncs amb la crisi d'identitat... Encara que no ho sembli

Per què deu ser?

2011-02-19T09:01:00.000+01:00

Ara he sortit i m'he creuat amb una persona que m'ha recordat a un company de feina. Tot i ser companys de feina, fins i tot d'àrea, quasi no ens veiem. Jo estic a l'ala est i ell, a l'oest (o a l'inrevés). De fet, no acabo d'entendre com és que ens veiem tan poc, però mira s'escau així.
El cas és que tinc una imatge mental de com és aquest noi i quan el veig sempre penso el mateix: és més guapo del que em semblava. És curiós que em passi això... Em fa ballar el cap pensant perquè deu ser... (no és una pregunta retòrica ni hi ha significats que no explico, és una pregunta sincera)

Guanyar-s'ho

2011-02-19T07:54:00.000+01:00

De vegades, t'has de guanyar una cosa. De vegades, la cosa és prou important per fer l'esforç. Però, ben mirat, guanyar-se segons què és ben senzill. El problema és quan, després de guanyar-t'ho, ho perds. És molt difícil tornar-t'ho a guanyar. Bé, no, no és això. El problema és que ets menys que aquell que, encara, no s'ho ha guanyat...

Hi ha situacions que són molt injustes. Hi ha moments en que em sento injusta.

Sense senyal

2011-02-18T18:58:00.000+01:00

Arribo una mica tard per la protesta

No l'escriuré pas...

2011-02-17T22:06:00.000+01:00

No l'escriuré pas perquè seria un post trampós en el que buscaria donar-me la raó a mi mateixa...
Aquesta és una altra de les raons per les que no escric tants posts!
Em sembla que ja és oficial: el suc de llimona té una crisi d'identitat!