Records, no recordats..

Continuo amb el tema de l'escola. El grup de whatsapp cada dia treu fum. I, per alguna estranya raó, avui també m'hi he enganxat (bé, en part, perquè el senyor arriba tard perquè està en una reunió.
Ara, parlaven d'una obra de teatre. No la recordo. O la recordo molt vagament,.. De fet, n'hi va haver més d'una i amb totes em passa el mateix.
Sé perquè. Gairebé no tenia paper. Malgrat tot, m'he fet un tip de riure. Malgrat sé que no me'n recordo perquè buscava la invisibilitat. Malgrat tot això.. he rigut.
I em sembla que fer-me un tip de riure, ha sigut més beneficiós que qualsevol altra cosa.
Volia ser invisible i el més trist és que, en part, ho vaig aconseguir. En fi... a seguir endavant...

40 anys...

Aquest any fem 40 anys. Dic fem i no faig per una raó que tot seguit explicaré.
Quan he escrit això de 40, m'he sentit una mica... Ahhh!  40!!! Ja sabeu.
Però, de fet, no vull parlar del fet de fer 40 anys. De fet, només era una manera de començar, tot i que ara m'he embolicat i no sé com entrar en allò que realment important.
El sento a roncar al llit, mentre jo estic escrivint aquest apunt en aquest blog. Havia d'escriure, sabeu?
Estava a gust al seu costat arrapada i calentona, però havia d'escriure això, tot i que, sembla que em costa entrar en matèria.
Podria escriure aquest apunt com una carta dirigida a la persona de la que vull parlar. Però no és mereix tanta intimitat ni tan sols quan aquesta sigui fícticia. Podria escriure un post d'aquells que només entenc jo. En aquest cas, seria alguna cosa així:"- Sí, de debò?  No m'estranya, els records dolents són per mi". (fi de l'hipotètic post).
M'explicaré millor, encara que hagi començat malament.
Els grups de whatsapp tenen un punt de malèfic ( o no, o més d'un punt jo que sé, segueix sent per començar). Han creat un grup de whatsapp amb els companys de classe d'EGB (que antic que sona això d'EGB) de la meva promoció per muntar un dinar o un sopar. En aquest grup tots semblen gaudir d'una maternitat i una paternitat ben feliç. I jo que no m'he reproduït i no sembla que s'albiri cap indici de canvi de circumstància respecte això, doncs, m'entristeix una mica, cosa que no vol dir que em decideixi a procrear. En fi... I dic en fi, perquè el tema és important, però no he obert el portàtil per parlar de maternitat quan, segurament, ja has fet tard.
No, vull parlar d'una altra cosa. En el grup aquest algú, de moment deixem-lo en l'anonimat, diu que sovint recorda la infantesa, aquells anys, i que tot són bons records. Me n'alegro o me n'alegraria sinó fos per algun petit detall. Res ja sé que això comparat amb els casos d'assetjament escolar que hi ha avui dia això és pecata minuta (detecti's punt d'ironia, només un punt perquè, en part, és així). Aquest individu és el mateix que es va atipar de titllar-me de lletja els darrers anys d'EGB. És el mateix que aprofitava per tocar-me el cul quan passava a prop seu i que em feia sentir doblement malament pel fet que ho feia sense el meu consentiment i pel fet que em sentia malament amb mi mateixa per no haver sigut mai capaç de girar-me i ventar-li una bufetada. No, aquest senyor segurament és un pare meravellós i un company per la seva dona excel·lent, segurament, però s'ha oblidat d'una petita coseta: que hi ha persones que tenim bons i mals records de la nostra infantesa i els dolents, sabeu què? molts tenen a veure amb ell.
Senyores i senyors, s'ha de passar pàgina i no penso quedar-me aquí, perquè el noi que està al meu llit roncar creu que és un afortunat per tenir-me al seu costat i, sí, creu que sóc bonica. Ergo, adéu, adéu. Ja no tinc 12 anys, no deixaré que això m'afecti més. No val la pena perquè, com veieu, ell no recorda pas tot això que he explicat. Tot i així, deixeu-me que ho digui: IMBÊCIL.

D'il·lusions també es viu..

Diuen... No sé, crec que tots ens hem d'atorgar el permís de somiar desperts de tan en tan, però mantenint els peus al terra. I ja està, no he de dir res més.

Ummm...

Des de que tenia... Bé, no sé situar-ho temporalment. Des de sempre, m'he sentit.. Bé, no m'he sentit... M'he sentit lletja. Hi ha raons al darrere que no penso explicar.
Però fins i tot les dones com jo, podem tenir moments en que ens mirem al mirall i pensem: què coi! No estic tan malament! I és agradable sentir-se així.
Fa una mica més d'un mes... Anava a dir vaig decidir que ja n'hi havia prou, però no, això no serà del tot exacte i en aquest bloc puc deixar d'escriure-hi coses, però no vull deixar de ser fidel a com són les coses (almenys fins on jo sé, és clar).
Així, hauré d'anar una mica més enrere. Fa 3- 4 anys, no sé... Una revisió mèdica de l'empresa. Mentre a l'ull esquerre hi veia bé a l'ull dret, no tan. Ull gandul deurien dir. Ull gandul? Ja sé que hi ha raons per dir això , però, sabeu què? No s'aguanten. Perquè, simplement, me n'hauria adonat abans. Mira que hi he anat vegades a l'oftalmòleg. Em vaig preocupar. Però vaig arribar a la conclusió que només havia sigut quel com puntual.
La següent revisió.. El mateix o pitjor i diria que, també, una mica més l'ull esquerre.
Em va costar, no us enganyaré. Però, finalment, vaig anar a l'òptic. Diagnòstic: hipermetropia i astigmatisme. Als dos ulls, però molt més al dret, cosa que jo ja sabia i sigui dit de passada explica moltes coses. (Nota: Els metges, de vegades, haurien d'explicar una mica més, no?). Em va estranyar, com podia ser que això apareixés de cop? Bé, després d'investigar una mica, he de dir que no és tan estrany, això ja hi era, però latent fins que he tingut una edat.
I per què coi explico, això? Perquè des de fa una mica més d'un mes porto ulleres (no sempre perquè agafo unes marejades que ni us explico) i un secret, xist... em queda molt bé. I encara més baixet.. hauria de veure com em mira algú que jo em sé quan les duc... D'acord, d'acord, no exageraré... no és una mirada gaire gaire, però una mica sí i està molt bé.
Per cert, les ulleres són de color lila i me'n vaig enamorar només posar-me-les. Tot just, eren les terceres que m'emprovava, però no me'n van pas caldre més.

I després...

... n'hi ha que encara diuen que no vivim en una societat masclista!
No! I ca!
Fa unes setmanes, la meva parella em va deixar entendre que un dels seus germans diu que faig el què vull amb ell. Vaja, que ell és un calçasses i jo una manaire. Glups! Està clar que el meu cunyat no coneix a son germà perquè és un caparrut de "cuidado".
Però, sabeu què' Això no té cap mèrit! Teòricament, això que pensa el meu cunyat podria ser possible. El que ja comença a ser complicat és ser alhora una manaire i una bleda assolellada com va venir a dir el cap immediat de la meva parella.
però, bé, tot això no és el que m'impulsa a escriure aquest escrit després de no sé pas quan. No la que m'impulsa és la meva sogra, com no! Una bellíssima persona, suposo... suposo que amb el canari, llàstima que no en tingui, mira per on!
Retrocedim fa tres anys. Situats? Fa tres anys encara no vivíem junts. Després, explicaré el perquè d'aquesta constatació que, ara, sembla que no vingui a tomb. Teníem un casament, un casament d'aquells que no et fa punyetera gràcia anar perquè no és de cap amic i a sobre has d'anar mudat. Doncs, res, que vam anar a comprar roba. A ell li va fer gràcia una camisa rosa amb uns dibuixets blaus a la cara interna del puny i amb el fil de les costures vermell. A mi, també, em va agradar, no era la típica camisa sosa i, tampoc, em va semblar estrident. Doncs... a veure qui ho encerta? Qui ho encerti li dono... bé, no li dono res perquè ara ho explico i tampoc crec que gaire gent llegeixi això (per sort, tot s'ha de dir, estic deixant a parir a la família politica). Doncs, això sa mare la va trobar massa extremada!
Ara tornem als temps actual. Hi som? Portem més de dos anys vivint junts. Ell sol anar a dinar a casa els seus pares, fa horari partit i no té gaire temps. Doncs, res que la bona dona va i li espeta (no sé com va anar tot plegat) que des de que estar amb mi no es compra roba. Potser pensereu que li deia: compra't roba que et convé. No! No us cregueu pas! El que li deia és què fa l'Anna que no et fa anar a comprar roba? Coi! Que ja és grandet el noi i més presumit que no pas jo, la roba se la pot comprar ell i si vol que li acompanyi per donar-li parer, ho faré encantada, però no li duré de la maneta. És que, a part, per més inri, feia dos o tres dies que s'havia comprat uns pantalons i una americana! Que justament jo em vaig ficar amb ell en plan de conya dient-li que no havia esperat que jo li acompanyés! Grr...
En fi, me'n vaig a refrescar una mica. Com li agafi gust igual continuo despotricant de la sogra per aquí.

Cercant companyia

Ja vaig parlar del noi rar del bus. Últimament, me'l trobo més sovint i em té una mica intrigada.
Busca asseure's i xerrar al costat de nois de la seva edat més o menys la seva edat. Creia que buscava amistat, però començo a pensar que és alguna cosa més.
Fa un dies tenia el cap recolçat al pit d'un noi. Vaig pensar que eren amics. Em va sorprendre aquell nivell d'acostament, però, tampoc, li vaig donar més importància.
Avui, adoptant el meu paper d'observadora, o en aquest ca oïdora, he pogut sentit la conversa que matenia amb un altre noi, diria que no era el mateix. La conversa no era entre amics, era entre nois que no es coneixien. Hi ha preguntes del tipus si tenia germans o d'on era. Tot i així, m'ha sembla que el noi tenia un braç col·locat per sota del braç de l'altre, com enllaçats, sabeu?
Quan el noi ha baixat s'ha assegut al costat d'una altre. Li ha dit que ho feia per no seure sol.En un bus on busquem tenir espai i aprofitem qualsevol ocasió per seure en un seient sense ningó al costat, ell busca companyia de desconeguts.
És un comportament que em costa d'entendre. Em costa molt d'entendre... Bé, o potser no.
Suposo que el que més em sorprén de tot plegat és la bona predisposició dels altres.
Sigui com sigui, malgrat la meva incomprensió i la meva incomoditat si en fos "víctima", que no la seré perquè són una dona i més gran; crec que cadascú busca la companyia com bonament poc.
Suposo que, tot això, també, ho dic perquè començo a estar tipa del meu paper de només observadora de relacions socials alienes i, per tant, no sóc ningú per jutjar els intents d'acostament aliens, encara que aquests siguin una mica maldestres. No sé... Sabeu què, però? Seguiré observant, perquè és el que que he fet tota la vida i el que se'm dóna millor.
Sort aquells que busquen companyia sigui quin sigui el mètode emprat.

Hauria de ser de 4 zones

Continuo amb les històries en transport públic. La tercera i l'última, per ara.

Tornàvem amb tren. Anava amb la meva parella, però la que té el vici de parar l'orella en converses alienes sóc jo. Ell no es va assabentar de res i, és clar, llavors em diu portera. En fi...

Estavem asseguts en aquells seients del costat dels vagons i enfront nostre teniem un compartim de 4. Hi seien una parella jove (19, 20 anys) i a la davant dues dones, una que deuria tenir al voltant d'una cinquantena i l'altra d'uns 30 i pocs amb un nen de, no sé, potser uns nou mesos.  

Passa el revisor. Les dones ensenyen els títols de transport i la parelleta, també. Però, era un títol de transport de només dues zones. I pel trajecte que estaven fent necessitaven un títol de mínim 4 (em sembla). El revisor els ho explica. Ells diuen que creien que valia aquell títol i no sé què més (després descobriré d'on són i on treballen i, entenc perquè porten un títol de només dues zones). El revisor diu que poden pagar el bitllet, La noia demana si té datàfon i, òbviament, els revisors de tren no van amb datàfon pel món, Observo que la dona amb el nen va fent preguntes, es nota interessada, un interès sincer (no sé si m'explico). La parelleta no porta prous diners i el revisor es disposa a posar-los una multa. La mare pregunta l'import d'aquesta i en assabentar-se que és de 100 euros, diu que ho deixi que ella paga l'import del bitllets i així ho fa.

El revisor marxa i els quatre es posen a xerrar. La noia jove explica a la noia amb el nen que havia sigut mestra seva a 6è. La mestra reconeix, finalment, a la noia i diu que en aquella escola hi va fer les primeres substitucions i es posen a xerrar sorpresos per les coincidències. La mestra s'interessa per la vida de la noia, li explica que estudia no sé què. La mestra li diu que té una amiga que es dedica a quelcom similar que podria anar a veure com treballa (no acabo d'entendre què estudia la noia). Acaben intercanviant doncs, números de telèfon. La noia es compromet a tornar-li els diners, però la mare li diu que res, que el què han de fer és fer un favor a una altra persona que ho necessiti... Les casualitat, també, existeixen.