Sigui com sigui és aquesta tasca la que m'impulsa a fer veure que, també, trec la pols d'aquest bloc abandonat. En aquests arxius trobo fotos meves, fotos meves de fa uns anys, amb els cabells llargs i tot i, ser de fa uns anys em veig més gran i no més jove. Més gran segurament pels cabells llargs, però no tan sols per això. Perquè en elles hi estic trista. És cert, em sento idiota somrient a una càmara, ara i abans, però com a mínim, ara ho intento i de vegades, aconsegueixo quedar bé i tot.
I és que... Estava trista. Ara, hi ha moments que, també, però és molt diferent. M'agradaria pensar que he après a ser feliç. No, no és cert. El cert és que tinc una feina en la que hi estic a gust i una parella que m'estima al meu costat. I en els mals moments, que n'hi ha, tenir suport, tenir coses que no fallen fa que les coses no siguin tan tan terribles.
Em sembla que per aprendre a ser feliç es necessita tota una vida.
5 comentaris:
I per ser infeliç n'hi ha prou amb un instant. Que diferents que es veuen les coses en funció de la nostra situació vital, de si estem més o menys en pau amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. Perquè de mastegots en seguim rebent, però si els pilars són forts i ens aguanten, és molt més fàcil aixecar-se. M'alegra que et trobis en aquesta situació, i que duri!
Gràcies XwXu pel comentari. Està bé descobrir que hi ha qui encara està al cas si escric
Tens tota la raó. EN el fet de tenir moltíssimes fotos i alhora, no tenir-les ni endreçades, ni ben posades.
I tb tens raó en el fet de sortir trista. Em fas pensar en mi, com sempre en aquest blog. A mi mai m'ha agradat com quedo en les fotos. Sempre surto malament, i segurament tb és el reflex de com em sento.
Celebrem doncs que ara surtis guapa i somrient i que et sentis així!!
Només puc dir una cosa: :-)
Quantíssima raó: "tenir suport, tenir coses que no fallen fa que les coses no siguin tan tan terribles."
Publica un comentari a l'entrada