dimarts, 22 de desembre de 2015

Hauria de ser de 4 zones

Continuo amb les històries en transport públic. La tercera i l'última, per ara.
Tornàvem amb tren. Anava amb la meva parella, però la que té el vici de parar l'orella en converses alienes sóc jo. Ell no es va assabentar de res i, és clar, llavors em diu portera. En fi...
Estavem asseguts en aquells seients del costat dels vagons i enfront nostre teniem un compartim de 4. Hi seien una parella jove (19, 20 anys) i a la davant dues dones, una que deuria tenir al voltant d'una cinquantena i l'altra d'uns 30 i pocs amb un nen de, no sé, potser uns nou mesos.  
Passa el revisor. Les dones ensenyen els títols de transport i la parelleta, també. Però, era un títol de transport de només dues zones. I pel trajecte que estaven fent necessitaven un títol de mínim 4 (em sembla). El revisor els ho explica. Ells diuen que creien que valia aquell títol i no sé què més (després descobriré d'on són i on treballen i, entenc perquè porten un títol de només dues zones). El revisor diu que poden pagar el bitllet, La noia demana si té datàfon i, òbviament, els revisors de tren no van amb datàfon pel món, Observo que la dona amb el nen va fent preguntes, es nota interessada, un interès sincer (no sé si m'explico). La parelleta no porta prous diners i el revisor es disposa a posar-los una multa. La mare pregunta l'import d'aquesta i en assabentar-se que és de 100 euros, diu que ho deixi que ella paga l'import del bitllets i així ho fa.
El revisor marxa i els quatre es posen a xerrar. La noia jove explica a la noia amb el nen que havia sigut mestra seva a 6è. La mestra reconeix, finalment, a la noia i diu que en aquella escola hi va fer les primeres substitucions i es posen a xerrar sorpresos per les coincidències. La mestra s'interessa per la vida de la noia, li explica que estudia no sé què. La mestra li diu que té una amiga que es dedica a quelcom similar que podria anar a veure com treballa (no acabo d'entendre què estudia la noia). Acaben intercanviant doncs, números de telèfon. La noia es compromet a tornar-li els diners, però la mare li diu que res, que el què han de fer és fer un favor a una altra persona que ho necessiti... Les casualitat, també, existeixen.

dilluns, 21 de desembre de 2015

10 llaunes de Red Bull

L'altre dia vaig explicar una història en un transport públic, però me'n queden dues i si no les escric, potser me n'oblidaré. Continua, doncs, amb una altra història en un bus.
Era divendres. Divendres a la tarda vespre. Els divendres a la tarda hi sol haver embusos de trànsit. De fet, si tens sort et trobes amb un embús si tens mala sort amb un embús i un accident, cosa especialment freqüent els divendres a la tarda, per desgràcia. 
Era, doncs, un divendres amb embús. 
Quan agafes l'autobús a diari acabes coneixent els conductors i acabes sabent si condueix ràpidament o no tan. El conductor d'aquell dia, fa poc que és a l'empresa, almenys a aquesta línia i no és precisament l'Speedy González. Coneixes els conductors i alguns dels usuaris. A aquella hora no solo agafar el bus, però, tot i així, hi havia un noi que ja havia vist. De fet, és d'aquells nois que recordes perquè és com ho diria? especial? No especial no és la paraula més descriptiva, però això tan és. Quan vaig pujar el noi xerrava amb un altre. Li preguntava com és que pujava tan d'hora si l'havia vist baixar a no sé quina hora. I no sé què més li deia de la freqüència en que ell agafava el bus. Una conversa una mica surrealista que no vaig acabar d'entendre, en part, pequè a l'altre no el sentia. Recordo que una de les coses que li va dir, va ser que li agradava, sobretot, pujar al bus amb aquell conductor.
Però, bé, aquesta conversa no té importància, només preten ubicar. 
El conductor és lent, com ja he dit, però aquell dia hi havia un bon embús. Era l'hora que havíem d'arribar i encara faltaven 20 minuts ben bons perquè arribessin (o més si tenim en compte l'estat del trànsit). El noi es vai aixecar i li va dir al conductor que anàvem tard. Ell, en un primer moment, va dir que no, però el noi va insistir. Llavors, el conductor va fer una proposta: em paro aquí un moment i tu vas a la benzinera a comprar 10 llaunes de Red Bull i les poses al dipòsit, a veure si el vehicle vola. Un altre noi hauria entès la broma a l'instant, però aquest era especial i li va costar un xic. Intuïa que no ho deia seriosament, però no se'n sabia avenir. El conductor va continuar prenent-li una mica el pèl al noi, però amb un to que em va atreure l'atenció. Era un to carinyós d'quell qui sap reconèixer que no tot som iguals i respectar-ne les diferències. No he tornat a trobar-me el conductor, però el proper cop, m'alegraré de veure'l, encara que vagi més lent que molts altres conductors i encara que no sembli especialment simpàtic.

divendres, 18 de desembre de 2015

Desmai

Fa uns dies vaig quasi publico un apunt. Em sentia una mica malament. Res especialment greu, sabia que em passaria, però en aquell moment...  Jo diria que estava empipada, empipada, sobretot, amb mi mateixa. Però, de fet, tot això tan és. Són dies una mica tensos a la feina i és normal que hi hagi dies que se'm faci especialment feixuc. Bé, com ja he dit ara això tan és. Però suposo que volia escriure això abans de seguir amb el tema del que volia parlar per un estrany compromís amb el blog, encara que estigui ple de pols i teranyines.
Anem a explicar del que volia "parlar". Em passo moltes hores en transport públic al llarg de la setmana. Normalment, no passa res d'especial. De fet, els fets no habituals no és que siguin poc habituals sinó que són quasi inexistents. Però el "quasi" de vegades és important. I ara somric i somric perquè penso com pot ser d'important el quasi aquest, perquè en un mitjà de transport públic és on ens vam fer amics amb la meva parella fa... fa un milió d'anys. És clar que, no vull parlar d'aquest quasi, sinó d'altres més recents. 
Com avui. Una noia s'aixeca al bus per comentar una cosa al conductor (volia demanar-li que posés l'aire condicionat, però això no ho sabrem fins més tard). S'aixeca i fa dues o tres passes, es mareja i cau. Cau gairebé a la meva alçada, però no sóc capaç d'impedir la caiguda. No m'ho esperava pas. Curiosament, allà mateix hi ha una noia que és auxiliar d'infermeria. Ens indica que li aixequem els peus. La gent del bus no triga a oferir-li un munt de coses a la noia indisposada: aigua, coca-cola, mandarines, xocolata,... El bus esdevé un bar de mentida. L'accidentada sent vergonya, però tothom li diu que no n'ha de sentir que a tothom li pot passar. Tots anem a la nostra, no solem fer gaire cas al nostre voltant, però... només ho sembla...

dimecres, 26 d’agost de 2015

Tornar a escriure al blog?

La resposta és no, segurament no.
Però he tornat a pensat en clau de post. Penses alguna cosa i ja t'imagines com podria ser-ne l'apunt.
Avui, he acompanyat a ma mare a la perruqueria. L'he acompanyada, l'he deixada allà i he anat a comprar per tornar en acabat.
Només d'entrar-hi l'olor m'ha portat records imprecisos, sense contingut, però apelant als sentits. És una perruqueria de tota la vida, portada per un senyora que deu fer anys que s'hauria d'haver jubilat, però que segueix al peu del canó, perquè... "què faria, si no?"
Rajoles d'altres temps, cartells presentant pentinats nous que no en són gens, els típics secadors als que fa ser certa por que t'hi fiquin. Tot sortit directament de fa 30 anys o més. Fins i tot, les converses. Em diu la senyora"Anna estàs més grassona". Per ella, dir això és quelcom agradable. Per la meva banda, no li dic cap moc, perquè sé que fa anys que estic més grassoneta. Havia estat massa prima i ara estic, simplement, bé.
Hauria volgut fer fotos del local, del local i de les senyores, però m'hauria conformat amb el local, Però, no he gosat. Suposo que, per això, n'escric aquest apunt, perquè de perruqueries com aquesta ja no en queden i d'alguna manera s'ha de recordar-ne la seva existència.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Revisant fotos!

Pretenc, vull, posar ordre en la quantitat ingesta de fotos que s'acumulen en múltiples arxius des de l'arribada de l'era digital. Ens hem convertit en poc selectius a l'hora de fer-les i qui més qui menys en tenen moltes més de les útils, interessants?^No sé quin seria l'adjectiu.
Sigui com sigui és aquesta tasca la que m'impulsa a fer veure que, també, trec la pols d'aquest bloc abandonat. En aquests arxius trobo fotos meves, fotos meves de fa uns anys, amb els cabells llargs i tot i, ser de fa uns anys em veig més gran i no més jove. Més gran segurament pels cabells llargs, però no tan sols per això. Perquè en elles hi estic trista. És cert, em sento idiota somrient a una càmara, ara i abans, però com a mínim, ara ho intento i de vegades, aconsegueixo quedar bé i tot.
I és que... Estava trista. Ara, hi ha moments que, també, però és molt diferent. M'agradaria pensar que he après a ser feliç. No, no és cert. El cert és que tinc una feina en la que hi estic a gust i una parella que m'estima al meu costat. I en els mals moments, que n'hi ha, tenir suport, tenir coses que no fallen fa que les coses no siguin tan tan terribles.
Em sembla que per aprendre a ser feliç es necessita tota una vida.

dimecres, 21 de maig de 2014

Les petites coses que valen la pena...

A partir dels trenta, més o menys, la vida comença a complicar-se. No saps com i et trobes amb més responsabilitats de les que tens la sensació de poder assumir. I això passa, encara, que no "hagis sentat" el cap, vull dir sense fills... I això et passa a tu a la gent del teu entorn de la teva mateixa edat. De vegades, voldries estar a mil llocs a l'hora i no pots. I altres, com em passa a mi ara, voldries compartir les coses que et passen amb algú... algú que no fos la teva parella o els companys de feina (jo com que sóc com sóc, poc que parlo de mi a la feina, però això és un altre tema). No, no m'estic referint a una espatlla on plorar. No és això, De fet, parlo d'aquelles cosetes que fan que en la vida hi trobem un somriure, una carícia. Encara que l'arrel vingui d'un mal moment. Cosetes, cosetes com que l'altre dia estiguessis disposat a ficar-me a la dutxa vestida. Cosetes com el teu missatge d'avui dient-me que eres a la parada de bus just de davant de la feina i jo m'escapés un minut per saludar-te i fer-te un petó. Compartir coses com aquestes és el que em fa replantejar "reobrir" aquest blog.


L.O.V.E by Andrea Motis & Joan Chamorro on Grooveshark

I això... una cançó... una cançó que no deixa de formar part d'aquestes coses.

PS: Buf! Quin nivell més baix el de la campanya de les europeess!

dimarts, 11 de febrer de 2014

El primer post de nou?

Porto dies pensant tornar a escriure. Escriure sobre les petites coses o les grans. Escriure sobre el meu món i com el veig. No sabria dir-ho. Sí, podria escriure amb el nom de debò, però ja he vist que no m'hi sento cómoda. M'agrada la imatge de les llimones, del suc. La resta que hi havia al blog està a esborranys i la primera intenció era esborrar-ho, però no he tingut esma per això. El suc de llimona és la "tinta invisible". Em ve de gust escriure amb tinta invisble. No vull escriure cada dia com abans. I de fet, ara mateix, no puc garantir que aquest sigui l'últim apunt.
-------------------------------------------------------------------------------
Em tapo la cara i em dius alguna cosa. Sobre què xerraves? De la pel·lícula potser. Nebraska, una pel·lícula tendre. Tendre en el millor sentit de la paraula, bé, com a mínim és així com ho veig jo. 
Et responc. "De la manera que em mires, em poses nerviosa". Era així, era estrany, però, de vegades, encara em passa.
Uhm... sí, això és el millor que puc explicar. 
Em sembla que si escric aquest blog acabarà sent avorrit.
-------------------------------------------------------------------------------------

I una cançó. Volia posar jazz, però al final posa aquesta del Serrat que ens parla de petites coses.
Aquellas Pequeñas Cosas by Serrat on Grooveshark
S'ha produït un error en aquest gadget