dimarts, 5 de juliol de 2016

I després...

... n'hi ha que encara diuen que no vivim en una societat masclista!
No! I ca!
Fa unes setmanes, la meva parella em va deixar entendre que un dels seus germans diu que faig el què vull amb ell. Vaja, que ell és un calçasses i jo una manaire. Glups! Està clar que el meu cunyat no coneix a son germà perquè és un caparrut de "cuidado".
Però, sabeu què' Això no té cap mèrit! Teòricament, això que pensa el meu cunyat podria ser possible. El que ja comença a ser complicat és ser alhora una manaire i una bleda assolellada com va venir a dir el cap immediat de la meva parella.
però, bé, tot això no és el que m'impulsa a escriure aquest escrit després de no sé pas quan. No la que m'impulsa és la meva sogra, com no! Una bellíssima persona, suposo... suposo que amb el canari, llàstima que no en tingui, mira per on!
Retrocedim fa tres anys. Situats? Fa tres anys encara no vivíem junts. Després, explicaré el perquè d'aquesta constatació que, ara, sembla que no vingui a tomb. Teníem un casament, un casament d'aquells que no et fa punyetera gràcia anar perquè no és de cap amic i a sobre has d'anar mudat. Doncs, res, que vam anar a comprar roba. A ell li va fer gràcia una camisa rosa amb uns dibuixets blaus a la cara interna del puny i amb el fil de les costures vermell. A mi, també, em va agradar, no era la típica camisa sosa i, tampoc, em va semblar estrident. Doncs... a veure qui ho encerta? Qui ho encerti li dono... bé, no li dono res perquè ara ho explico i tampoc crec que gaire gent llegeixi això (per sort, tot s'ha de dir, estic deixant a parir a la família politica). Doncs, això sa mare la va trobar massa extremada!
Ara tornem als temps actual. Hi som? Portem més de dos anys vivint junts. Ell sol anar a dinar a casa els seus pares, fa horari partit i no té gaire temps. Doncs, res que la bona dona va i li espeta (no sé com va anar tot plegat) que des de que estar amb mi no es compra roba. Potser pensereu que li deia: compra't roba que et convé. No! No us cregueu pas! El que li deia és què fa l'Anna que no et fa anar a comprar roba? Coi! Que ja és grandet el noi i més presumit que no pas jo, la roba se la pot comprar ell i si vol que li acompanyi per donar-li parer, ho faré encantada, però no li duré de la maneta. És que, a part, per més inri, feia dos o tres dies que s'havia comprat uns pantalons i una americana! Que justament jo em vaig ficar amb ell en plan de conya dient-li que no havia esperat que jo li acompanyés! Grr...
En fi, me'n vaig a refrescar una mica. Com li agafi gust igual continuo despotricant de la sogra per aquí.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Cercant companyia

Ja vaig parlar del noi rar del bus. Últimament, me'l trobo més sovint i em té una mica intrigada.
Busca asseure's i xerrar al costat de nois de la seva edat més o menys la seva edat. Creia que buscava amistat, però començo a pensar que és alguna cosa més.
Fa un dies tenia el cap recolçat al pit d'un noi. Vaig pensar que eren amics. Em va sorprendre aquell nivell d'acostament, però, tampoc, li vaig donar més importància.
Avui, adoptant el meu paper d'observadora, o en aquest ca oïdora, he pogut sentit la conversa que matenia amb un altre noi, diria que no era el mateix. La conversa no era entre amics, era entre nois que no es coneixien. Hi ha preguntes del tipus si tenia germans o d'on era. Tot i així, m'ha sembla que el noi tenia un braç col·locat per sota del braç de l'altre, com enllaçats, sabeu?
Quan el noi ha baixat s'ha assegut al costat d'una altre. Li ha dit que ho feia per no seure sol.En un bus on busquem tenir espai i aprofitem qualsevol ocasió per seure en un seient sense ningó al costat, ell busca companyia de desconeguts.
És un comportament que em costa d'entendre. Em costa molt d'entendre... Bé, o potser no.
Suposo que el que més em sorprén de tot plegat és la bona predisposició dels altres.
Sigui com sigui, malgrat la meva incomprensió i la meva incomoditat si en fos "víctima", que no la seré perquè són una dona i més gran; crec que cadascú busca la companyia com bonament poc.
Suposo que, tot això, també, ho dic perquè començo a estar tipa del meu paper de només observadora de relacions socials alienes i, per tant, no sóc ningú per jutjar els intents d'acostament aliens, encara que aquests siguin una mica maldestres. No sé... Sabeu què, però? Seguiré observant, perquè és el que que he fet tota la vida i el que se'm dóna millor.
Sort aquells que busquen companyia sigui quin sigui el mètode emprat.

dimarts, 22 de desembre de 2015

Hauria de ser de 4 zones

Continuo amb les històries en transport públic. La tercera i l'última, per ara.
Tornàvem amb tren. Anava amb la meva parella, però la que té el vici de parar l'orella en converses alienes sóc jo. Ell no es va assabentar de res i, és clar, llavors em diu portera. En fi...
Estavem asseguts en aquells seients del costat dels vagons i enfront nostre teniem un compartim de 4. Hi seien una parella jove (19, 20 anys) i a la davant dues dones, una que deuria tenir al voltant d'una cinquantena i l'altra d'uns 30 i pocs amb un nen de, no sé, potser uns nou mesos.  
Passa el revisor. Les dones ensenyen els títols de transport i la parelleta, també. Però, era un títol de transport de només dues zones. I pel trajecte que estaven fent necessitaven un títol de mínim 4 (em sembla). El revisor els ho explica. Ells diuen que creien que valia aquell títol i no sé què més (després descobriré d'on són i on treballen i, entenc perquè porten un títol de només dues zones). El revisor diu que poden pagar el bitllet, La noia demana si té datàfon i, òbviament, els revisors de tren no van amb datàfon pel món, Observo que la dona amb el nen va fent preguntes, es nota interessada, un interès sincer (no sé si m'explico). La parelleta no porta prous diners i el revisor es disposa a posar-los una multa. La mare pregunta l'import d'aquesta i en assabentar-se que és de 100 euros, diu que ho deixi que ella paga l'import del bitllets i així ho fa.
El revisor marxa i els quatre es posen a xerrar. La noia jove explica a la noia amb el nen que havia sigut mestra seva a 6è. La mestra reconeix, finalment, a la noia i diu que en aquella escola hi va fer les primeres substitucions i es posen a xerrar sorpresos per les coincidències. La mestra s'interessa per la vida de la noia, li explica que estudia no sé què. La mestra li diu que té una amiga que es dedica a quelcom similar que podria anar a veure com treballa (no acabo d'entendre què estudia la noia). Acaben intercanviant doncs, números de telèfon. La noia es compromet a tornar-li els diners, però la mare li diu que res, que el què han de fer és fer un favor a una altra persona que ho necessiti... Les casualitat, també, existeixen.

dilluns, 21 de desembre de 2015

10 llaunes de Red Bull

L'altre dia vaig explicar una història en un transport públic, però me'n queden dues i si no les escric, potser me n'oblidaré. Continua, doncs, amb una altra història en un bus.
Era divendres. Divendres a la tarda vespre. Els divendres a la tarda hi sol haver embusos de trànsit. De fet, si tens sort et trobes amb un embús si tens mala sort amb un embús i un accident, cosa especialment freqüent els divendres a la tarda, per desgràcia. 
Era, doncs, un divendres amb embús. 
Quan agafes l'autobús a diari acabes coneixent els conductors i acabes sabent si condueix ràpidament o no tan. El conductor d'aquell dia, fa poc que és a l'empresa, almenys a aquesta línia i no és precisament l'Speedy González. Coneixes els conductors i alguns dels usuaris. A aquella hora no solo agafar el bus, però, tot i així, hi havia un noi que ja havia vist. De fet, és d'aquells nois que recordes perquè és com ho diria? especial? No especial no és la paraula més descriptiva, però això tan és. Quan vaig pujar el noi xerrava amb un altre. Li preguntava com és que pujava tan d'hora si l'havia vist baixar a no sé quina hora. I no sé què més li deia de la freqüència en que ell agafava el bus. Una conversa una mica surrealista que no vaig acabar d'entendre, en part, pequè a l'altre no el sentia. Recordo que una de les coses que li va dir, va ser que li agradava, sobretot, pujar al bus amb aquell conductor.
Però, bé, aquesta conversa no té importància, només preten ubicar. 
El conductor és lent, com ja he dit, però aquell dia hi havia un bon embús. Era l'hora que havíem d'arribar i encara faltaven 20 minuts ben bons perquè arribessin (o més si tenim en compte l'estat del trànsit). El noi es vai aixecar i li va dir al conductor que anàvem tard. Ell, en un primer moment, va dir que no, però el noi va insistir. Llavors, el conductor va fer una proposta: em paro aquí un moment i tu vas a la benzinera a comprar 10 llaunes de Red Bull i les poses al dipòsit, a veure si el vehicle vola. Un altre noi hauria entès la broma a l'instant, però aquest era especial i li va costar un xic. Intuïa que no ho deia seriosament, però no se'n sabia avenir. El conductor va continuar prenent-li una mica el pèl al noi, però amb un to que em va atreure l'atenció. Era un to carinyós d'quell qui sap reconèixer que no tot som iguals i respectar-ne les diferències. No he tornat a trobar-me el conductor, però el proper cop, m'alegraré de veure'l, encara que vagi més lent que molts altres conductors i encara que no sembli especialment simpàtic.

divendres, 18 de desembre de 2015

Desmai

Fa uns dies vaig quasi publico un apunt. Em sentia una mica malament. Res especialment greu, sabia que em passaria, però en aquell moment...  Jo diria que estava empipada, empipada, sobretot, amb mi mateixa. Però, de fet, tot això tan és. Són dies una mica tensos a la feina i és normal que hi hagi dies que se'm faci especialment feixuc. Bé, com ja he dit ara això tan és. Però suposo que volia escriure això abans de seguir amb el tema del que volia parlar per un estrany compromís amb el blog, encara que estigui ple de pols i teranyines.
Anem a explicar del que volia "parlar". Em passo moltes hores en transport públic al llarg de la setmana. Normalment, no passa res d'especial. De fet, els fets no habituals no és que siguin poc habituals sinó que són quasi inexistents. Però el "quasi" de vegades és important. I ara somric i somric perquè penso com pot ser d'important el quasi aquest, perquè en un mitjà de transport públic és on ens vam fer amics amb la meva parella fa... fa un milió d'anys. És clar que, no vull parlar d'aquest quasi, sinó d'altres més recents. 
Com avui. Una noia s'aixeca al bus per comentar una cosa al conductor (volia demanar-li que posés l'aire condicionat, però això no ho sabrem fins més tard). S'aixeca i fa dues o tres passes, es mareja i cau. Cau gairebé a la meva alçada, però no sóc capaç d'impedir la caiguda. No m'ho esperava pas. Curiosament, allà mateix hi ha una noia que és auxiliar d'infermeria. Ens indica que li aixequem els peus. La gent del bus no triga a oferir-li un munt de coses a la noia indisposada: aigua, coca-cola, mandarines, xocolata,... El bus esdevé un bar de mentida. L'accidentada sent vergonya, però tothom li diu que no n'ha de sentir que a tothom li pot passar. Tots anem a la nostra, no solem fer gaire cas al nostre voltant, però... només ho sembla...

dimecres, 26 d’agost de 2015

Tornar a escriure al blog?

La resposta és no, segurament no.
Però he tornat a pensat en clau de post. Penses alguna cosa i ja t'imagines com podria ser-ne l'apunt.
Avui, he acompanyat a ma mare a la perruqueria. L'he acompanyada, l'he deixada allà i he anat a comprar per tornar en acabat.
Només d'entrar-hi l'olor m'ha portat records imprecisos, sense contingut, però apelant als sentits. És una perruqueria de tota la vida, portada per un senyora que deu fer anys que s'hauria d'haver jubilat, però que segueix al peu del canó, perquè... "què faria, si no?"
Rajoles d'altres temps, cartells presentant pentinats nous que no en són gens, els típics secadors als que fa ser certa por que t'hi fiquin. Tot sortit directament de fa 30 anys o més. Fins i tot, les converses. Em diu la senyora"Anna estàs més grassona". Per ella, dir això és quelcom agradable. Per la meva banda, no li dic cap moc, perquè sé que fa anys que estic més grassoneta. Havia estat massa prima i ara estic, simplement, bé.
Hauria volgut fer fotos del local, del local i de les senyores, però m'hauria conformat amb el local, Però, no he gosat. Suposo que, per això, n'escric aquest apunt, perquè de perruqueries com aquesta ja no en queden i d'alguna manera s'ha de recordar-ne la seva existència.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Revisant fotos!

Pretenc, vull, posar ordre en la quantitat ingesta de fotos que s'acumulen en múltiples arxius des de l'arribada de l'era digital. Ens hem convertit en poc selectius a l'hora de fer-les i qui més qui menys en tenen moltes més de les útils, interessants?^No sé quin seria l'adjectiu.
Sigui com sigui és aquesta tasca la que m'impulsa a fer veure que, també, trec la pols d'aquest bloc abandonat. En aquests arxius trobo fotos meves, fotos meves de fa uns anys, amb els cabells llargs i tot i, ser de fa uns anys em veig més gran i no més jove. Més gran segurament pels cabells llargs, però no tan sols per això. Perquè en elles hi estic trista. És cert, em sento idiota somrient a una càmara, ara i abans, però com a mínim, ara ho intento i de vegades, aconsegueixo quedar bé i tot.
I és que... Estava trista. Ara, hi ha moments que, també, però és molt diferent. M'agradaria pensar que he après a ser feliç. No, no és cert. El cert és que tinc una feina en la que hi estic a gust i una parella que m'estima al meu costat. I en els mals moments, que n'hi ha, tenir suport, tenir coses que no fallen fa que les coses no siguin tan tan terribles.
Em sembla que per aprendre a ser feliç es necessita tota una vida.
S'ha produït un error en aquest gadget