dimecres, 26 d’agost de 2015

Tornar a escriure al blog?

La resposta és no, segurament no.
Però he tornat a pensat en clau de post. Penses alguna cosa i ja t'imagines com podria ser-ne l'apunt.
Avui, he acompanyat a ma mare a la perruqueria. L'he acompanyada, l'he deixada allà i he anat a comprar per tornar en acabat.
Només d'entrar-hi l'olor m'ha portat records imprecisos, sense contingut, però apelant als sentits. És una perruqueria de tota la vida, portada per un senyora que deu fer anys que s'hauria d'haver jubilat, però que segueix al peu del canó, perquè... "què faria, si no?"
Rajoles d'altres temps, cartells presentant pentinats nous que no en són gens, els típics secadors als que fa ser certa por que t'hi fiquin. Tot sortit directament de fa 30 anys o més. Fins i tot, les converses. Em diu la senyora"Anna estàs més grassona". Per ella, dir això és quelcom agradable. Per la meva banda, no li dic cap moc, perquè sé que fa anys que estic més grassoneta. Havia estat massa prima i ara estic, simplement, bé.
Hauria volgut fer fotos del local, del local i de les senyores, però m'hauria conformat amb el local, Però, no he gosat. Suposo que, per això, n'escric aquest apunt, perquè de perruqueries com aquesta ja no en queden i d'alguna manera s'ha de recordar-ne la seva existència.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Revisant fotos!

Pretenc, vull, posar ordre en la quantitat ingesta de fotos que s'acumulen en múltiples arxius des de l'arribada de l'era digital. Ens hem convertit en poc selectius a l'hora de fer-les i qui més qui menys en tenen moltes més de les útils, interessants?^No sé quin seria l'adjectiu.
Sigui com sigui és aquesta tasca la que m'impulsa a fer veure que, també, trec la pols d'aquest bloc abandonat. En aquests arxius trobo fotos meves, fotos meves de fa uns anys, amb els cabells llargs i tot i, ser de fa uns anys em veig més gran i no més jove. Més gran segurament pels cabells llargs, però no tan sols per això. Perquè en elles hi estic trista. És cert, em sento idiota somrient a una càmara, ara i abans, però com a mínim, ara ho intento i de vegades, aconsegueixo quedar bé i tot.
I és que... Estava trista. Ara, hi ha moments que, també, però és molt diferent. M'agradaria pensar que he après a ser feliç. No, no és cert. El cert és que tinc una feina en la que hi estic a gust i una parella que m'estima al meu costat. I en els mals moments, que n'hi ha, tenir suport, tenir coses que no fallen fa que les coses no siguin tan tan terribles.
Em sembla que per aprendre a ser feliç es necessita tota una vida.

dimecres, 21 de maig de 2014

Les petites coses que valen la pena...

A partir dels trenta, més o menys, la vida comença a complicar-se. No saps com i et trobes amb més responsabilitats de les que tens la sensació de poder assumir. I això passa, encara, que no "hagis sentat" el cap, vull dir sense fills... I això et passa a tu a la gent del teu entorn de la teva mateixa edat. De vegades, voldries estar a mil llocs a l'hora i no pots. I altres, com em passa a mi ara, voldries compartir les coses que et passen amb algú... algú que no fos la teva parella o els companys de feina (jo com que sóc com sóc, poc que parlo de mi a la feina, però això és un altre tema). No, no m'estic referint a una espatlla on plorar. No és això, De fet, parlo d'aquelles cosetes que fan que en la vida hi trobem un somriure, una carícia. Encara que l'arrel vingui d'un mal moment. Cosetes, cosetes com que l'altre dia estiguessis disposat a ficar-me a la dutxa vestida. Cosetes com el teu missatge d'avui dient-me que eres a la parada de bus just de davant de la feina i jo m'escapés un minut per saludar-te i fer-te un petó. Compartir coses com aquestes és el que em fa replantejar "reobrir" aquest blog.


L.O.V.E by Andrea Motis & Joan Chamorro on Grooveshark

I això... una cançó... una cançó que no deixa de formar part d'aquestes coses.

PS: Buf! Quin nivell més baix el de la campanya de les europeess!

dimarts, 11 de febrer de 2014

El primer post de nou?

Porto dies pensant tornar a escriure. Escriure sobre les petites coses o les grans. Escriure sobre el meu món i com el veig. No sabria dir-ho. Sí, podria escriure amb el nom de debò, però ja he vist que no m'hi sento cómoda. M'agrada la imatge de les llimones, del suc. La resta que hi havia al blog està a esborranys i la primera intenció era esborrar-ho, però no he tingut esma per això. El suc de llimona és la "tinta invisible". Em ve de gust escriure amb tinta invisble. No vull escriure cada dia com abans. I de fet, ara mateix, no puc garantir que aquest sigui l'últim apunt.
-------------------------------------------------------------------------------
Em tapo la cara i em dius alguna cosa. Sobre què xerraves? De la pel·lícula potser. Nebraska, una pel·lícula tendre. Tendre en el millor sentit de la paraula, bé, com a mínim és així com ho veig jo. 
Et responc. "De la manera que em mires, em poses nerviosa". Era així, era estrany, però, de vegades, encara em passa.
Uhm... sí, això és el millor que puc explicar. 
Em sembla que si escric aquest blog acabarà sent avorrit.
-------------------------------------------------------------------------------------

I una cançó. Volia posar jazz, però al final posa aquesta del Serrat que ens parla de petites coses.
Aquellas Pequeñas Cosas by Serrat on Grooveshark
S'ha produït un error en aquest gadget