porto estona davant la pantalla...: una

Tenia ganes de treure una mica la pols d'aquest bloc i escriure. I tot i que sabia sobre què, no em decidia. Por d'acabar-me penedint d'haver escrit un post com aquell. Després de tantes setmanes sense escriure no val la pena, escriure sobre alguna cosa de la que et penediràs, oi?
De sobte, he recordar el divendres al vespre i ja he sabut sobre què escriure! Per molt que, per aquí, només parli sobre això. Però és que... tampoc trobo res... res més sobre el què valgui la pena escriure.
Divendres al vespre no havíem quedat ell i jo per veure'ns, però al migdia m'escriu un sms: vols quedar aquest vespre? Li responc que si, però poca estona. El passo a recollir. Primera sorpresa. Porta uns texans blaus i una samarreta.  I el primer que li dic: que informal, no? M'agrada aquest canvi d'imatge momentani. Les camises i els pantalons de franel·la li queden bé, però ja quasi dubtava que tingués texans! (bé, dic mentida, n'hi havia vist uns, però no pas aquests).
- On anem? dic
- Tria tu- em diu
- Però si no conec enlloc (ara m'adono que no és cert)
- Podem anar al S.
- Si, però haurem de seure a la barra.
- I a tal?
Tal és un bar que solen fer música en directe. Un dels múltiples bars d'aquest tipus sorgits com a bolets en els últims anys a la seva ciutat i a la (no) meva ciutat. Per l'hora, ja sabíem que no hi hauria cap actuació en directe, però.  Des de l'estiu que no hi anàvem. Fet el got vam sortir a passejar. El local en qüestió no és al centre i el carrer no és el carrer més bonic de la ciutat, però tan ens era. I de vegades, el millor lloc és davant d'un supermercat de la carn i un Mercadona. I de vegades, sents que les estones de felicitat no li arriben ni a la sola de la sabata a aquella estona passejant amb ell. Un divendres qualsevol i és que, tot sovint, no cal res més.
PS: una altra de les peculiaritats de local és que allà va ser la nostra segona cita (ni tan sols la primera, vès)

El millor cap d'any. El millor cap d'any de la meva vida. T'he enyorat, t'enyoro. Mai m'havia sentit bonica així, com aquests nit passada. Fa mal, de vegades, fa mal. És estrany. Com fer-ho? Com fer-ho per tenir moltes nits i molts dies com ahir i aquesta nit i bona part del mi? Com a mínim igual de genials? No hi ha resposta. Fa mal. T'estimo. M'has fet sentir gairebé diria la dona més bonica de la festa. No era el vestit ni el pentinat, era la teva mirada... Hi ha estones que no sé si ric o ploro...

Rellegeixo els últims posts, tots parlen de tu. M'agrada de tant en tant escriure un post parlant de tu i quasi diria que m'agrada més rellegir-lo.
Dimarts et vaig trucar i em vaig posar a plorar, no gaire, només, una mica, però suficient per fora aquell tap invisible. Després, al vespre, ens vam veure. Abraçats al cotxe. Una hora, encara no. Entre setmana resulta quasi impossible trobar temps. Vas fer que un mal dia no ho fos tant.
Avui, quan t'he trucat, estaves moix. Què et passa? Ja t'ho pots imaginar. És això? Sí. Et mostres reservat en aquest tema, preferiria que me'n parlessis més obertament, però no sé si he de "punxar-te" demanant-te sobre ell o no.
Avui, no ens veiem, les teves hores extres que no ho són i que no et paguen.
Ens podem veure tan poc. La feina, un cop la meva  i  un 'altre, la teva, ha fet que no puguem passar més de dues nits junts. Estic cansada. Sort que demà si que ens veiem.

Mentre ens somrigui l'amor...

La crisi financera, les retallades (ah, no! que en diuen ajustos), l'atur i les males condicions dels que treballen, els EROs, S&P, les fusions, les recapitalitzacions, les primes de risc, Merkozy, la casa començada per la teulada que sembla que s'esfondra,... Això i d'altres problemes i preocupacions que et fan difícil conciliar el son... De problemes, de raons per les que amoïnar-se sempre n'hi ha, però portem sis mesos i un dia en que l'amor ens somriu, ens somriu de vegades, rere llàgrimes, de vegades amb pors i dubtes, amb obstacles i pedretes al camí, però no ens deixa de somriure i tot és més fàcil de pair que abans de tenir-te al meu costat.

Què faig??

Aquesta és una carta que podria dirigir a l'Elena Francis, però no puc perquè la dona no existeix i perquè si existís no li semblaria bé que dormíssim junts amb la meva parella sense estar casats (cosa que no vol dir que la consultat sigui de caire sexual, eh?). Sóc conscient que les respostes arribaran tard, però mentre rumio què puc fer.
La setmana que ve havíem de marxar amb la meva parella a una casa rural. Teníem la reserva feta des de setembre! Ell tenia els dies de festa concedits i jo sabia que no tindria problemes perquè me'ls concedissin (un mes abans, per exemple, jo no hauria pas pogut). Total, per històries vàries, resulta que ell no pot agafar-se els dies. De fet, el problema el té just al mig: dimecres!. Havíem de marxar dilluns i tornar divendres. Abans, he parlat amb ell per telèfon i li he dit que podria preguntar als de la casa rural d'anar-hi dissabte i tornar dimarts o d'anar-hi dijous i tornar diumenge, però m'ha dit que no. La pregunta és: em limito a anul·lar la reserva o pregunto per aquestes altres opcions? Ja sé, ell m'ha dit que no, però és que... és que estava ofuscat i enfadat i trist i cansat i totes aquestes coses... Per una banda, no em sembla gaire bé no fer-li cas, però, de vegades, no fer cas el què et diu una persona és la millor manera de fer-li cas (no sé si m'explico). Però clar, ja començo a conèixer-lo, però encara no el conec prou per saber així d'entrada què coi fer en aquest cas....
Gràcies, Elena.
PS: També, estic trista i empipada i tot això. La sortida em feia potser més il·lusió que a ell, però no és a mi a qui deneguen els dies de festa i no ho veig igual. Una altra cosa, ell diu que treballarà també dilluns i divendres (encara que no caldria, però ja et dic, està ofuscat) i ja farà festa per Nadal. Què coi faig?
PS2 una estona més tard... M'he limitat a escriure anul·lant la reserva...

Pertany al passat...

Pensava en una persona i he anat a buscar l'ordinador, decidida a escriure-li. No puc fer-ho. Sí, puc escriure-li, però és probable que em respongui i no tinc ganes de veure el seu nom a la meva safata d'entrada. No em fa por la resposta, no crec que es remogués res especial dins meu. És que, simplement, pertany al passat. Li desitjo el millor, però cadascú al seu camí. Tinc ben poc interès per saber de la seva vida, tot i que, ja ho dic, desitjo que trobi la felicitat o aquella felicitat d'estones, de moments,...
Què li volia dir? Volia disculpar-me. El vaig tractar molt injustament. Això i que no renunciés a estimar. No li escric, però escric aquest post esperant que el llegeixi i que pensi que potser em refereixo a ell, però que no digui res, es mantingui callat.
Per la meva part, jo he trobat aquestes estones, aquestes estones de felicitat, aquestes estones en que sents tocar el cel amb la punta dels dits. No, no tot és perfecte i les preocupacions i els fantasmes, de tant en tant, em fan alguna visita, però les coses són molt diferents a fa tan sols un any.

Què explico després de tants dies?
Les pors de dissabte i la sensació quasi totalment oposada de la nit?
Els meus problemes sempre presents amb la timidesa?
Que ara em sento nerviosa i que m'agradaria no haver de treballar aquests dies? Que m'agradaria de ser a un altre lloc al seu costat?
Que les llàgrimes em surten més fàcilment si el tinc al costat? I que, fins i tot, m'adormo més fàcilment? Que els bons moments, els moments màgics no cal cercar-los si no que venen i punt?
Que...