dimarts, 7 de març del 2017

Records, no recordats..

Continuo amb el tema de l'escola. El grup de whatsapp cada dia treu fum. I, per alguna estranya raó, avui també m'hi he enganxat (bé, en part, perquè el senyor arriba tard perquè està en una reunió.
Ara, parlaven d'una obra de teatre. No la recordo. O la recordo molt vagament,.. De fet, n'hi va haver més d'una i amb totes em passa el mateix.
Sé perquè. Gairebé no tenia paper. Malgrat tot, m'he fet un tip de riure. Malgrat sé que no me'n recordo perquè buscava la invisibilitat. Malgrat tot això.. he rigut.
I em sembla que fer-me un tip de riure, ha sigut més beneficiós que qualsevol altra cosa.
Volia ser invisible i el més trist és que, en part, ho vaig aconseguir. En fi... a seguir endavant...

dissabte, 4 de març del 2017

40 anys...

Aquest any fem 40 anys. Dic fem i no faig per una raó que tot seguit explicaré.
Quan he escrit això de 40, m'he sentit una mica... Ahhh!  40!!! Ja sabeu.
Però, de fet, no vull parlar del fet de fer 40 anys. De fet, només era una manera de començar, tot i que ara m'he embolicat i no sé com entrar en allò que realment important.
El sento a roncar al llit, mentre jo estic escrivint aquest apunt en aquest blog. Havia d'escriure, sabeu?
Estava a gust al seu costat arrapada i calentona, però havia d'escriure això, tot i que, sembla que em costa entrar en matèria.
Podria escriure aquest apunt com una carta dirigida a la persona de la que vull parlar. Però no és mereix tanta intimitat ni tan sols quan aquesta sigui fícticia. Podria escriure un post d'aquells que només entenc jo. En aquest cas, seria alguna cosa així:"- Sí, de debò?  No m'estranya, els records dolents són per mi". (fi de l'hipotètic post).
M'explicaré millor, encara que hagi començat malament.
Els grups de whatsapp tenen un punt de malèfic ( o no, o més d'un punt jo que sé, segueix sent per començar). Han creat un grup de whatsapp amb els companys de classe d'EGB (que antic que sona això d'EGB) de la meva promoció per muntar un dinar o un sopar. En aquest grup tots semblen gaudir d'una maternitat i una paternitat ben feliç. I jo que no m'he reproduït i no sembla que s'albiri cap indici de canvi de circumstància respecte això, doncs, m'entristeix una mica, cosa que no vol dir que em decideixi a procrear. En fi... I dic en fi, perquè el tema és important, però no he obert el portàtil per parlar de maternitat quan, segurament, ja has fet tard.
No, vull parlar d'una altra cosa. En el grup aquest algú, de moment deixem-lo en l'anonimat, diu que sovint recorda la infantesa, aquells anys, i que tot són bons records. Me n'alegro o me n'alegraria sinó fos per algun petit detall. Res ja sé que això comparat amb els casos d'assetjament escolar que hi ha avui dia això és pecata minuta (detecti's punt d'ironia, només un punt perquè, en part, és així). Aquest individu és el mateix que es va atipar de titllar-me de lletja els darrers anys d'EGB. És el mateix que aprofitava per tocar-me el cul quan passava a prop seu i que em feia sentir doblement malament pel fet que ho feia sense el meu consentiment i pel fet que em sentia malament amb mi mateixa per no haver sigut mai capaç de girar-me i ventar-li una bufetada. No, aquest senyor segurament és un pare meravellós i un company per la seva dona excel·lent, segurament, però s'ha oblidat d'una petita coseta: que hi ha persones que tenim bons i mals records de la nostra infantesa i els dolents, sabeu què? molts tenen a veure amb ell.
Senyores i senyors, s'ha de passar pàgina i no penso quedar-me aquí, perquè el noi que està al meu llit roncar creu que és un afortunat per tenir-me al seu costat i, sí, creu que sóc bonica. Ergo, adéu, adéu. Ja no tinc 12 anys, no deixaré que això m'afecti més. No val la pena perquè, com veieu, ell no recorda pas tot això que he explicat. Tot i així, deixeu-me que ho digui: IMBÊCIL.

dilluns, 6 de febrer del 2017

D'il·lusions també es viu..

Diuen... No sé, crec que tots ens hem d'atorgar el permís de somiar desperts de tan en tan, però mantenint els peus al terra. I ja està, no he de dir res més.

dijous, 2 de febrer del 2017

Ummm...

Des de que tenia... Bé, no sé situar-ho temporalment. Des de sempre, m'he sentit.. Bé, no m'he sentit... M'he sentit lletja. Hi ha raons al darrere que no penso explicar.
Però fins i tot les dones com jo, podem tenir moments en que ens mirem al mirall i pensem: què coi! No estic tan malament! I és agradable sentir-se així.
Fa una mica més d'un mes... Anava a dir vaig decidir que ja n'hi havia prou, però no, això no serà del tot exacte i en aquest bloc puc deixar d'escriure-hi coses, però no vull deixar de ser fidel a com són les coses (almenys fins on jo sé, és clar).
Així, hauré d'anar una mica més enrere. Fa 3- 4 anys, no sé... Una revisió mèdica de l'empresa. Mentre a l'ull esquerre hi veia bé a l'ull dret, no tan. Ull gandul deurien dir. Ull gandul? Ja sé que hi ha raons per dir això , però, sabeu què? No s'aguanten. Perquè, simplement, me n'hauria adonat abans. Mira que hi he anat vegades a l'oftalmòleg. Em vaig preocupar. Però vaig arribar a la conclusió que només havia sigut quel com puntual.
La següent revisió.. El mateix o pitjor i diria que, també, una mica més l'ull esquerre.
Em va costar, no us enganyaré. Però, finalment, vaig anar a l'òptic. Diagnòstic: hipermetropia i astigmatisme. Als dos ulls, però molt més al dret, cosa que jo ja sabia i sigui dit de passada explica moltes coses. (Nota: Els metges, de vegades, haurien d'explicar una mica més, no?). Em va estranyar, com podia ser que això apareixés de cop? Bé, després d'investigar una mica, he de dir que no és tan estrany, això ja hi era, però latent fins que he tingut una edat.
I per què coi explico, això? Perquè des de fa una mica més d'un mes porto ulleres (no sempre perquè agafo unes marejades que ni us explico) i un secret, xist... em queda molt bé. I encara més baixet.. hauria de veure com em mira algú que jo em sé quan les duc... D'acord, d'acord, no exageraré... no és una mirada gaire gaire, però una mica sí i està molt bé.
Per cert, les ulleres són de color lila i me'n vaig enamorar només posar-me-les. Tot just, eren les terceres que m'emprovava, però no me'n van pas caldre més.