dimarts, 7 de març del 2017

Records, no recordats..

Continuo amb el tema de l'escola. El grup de whatsapp cada dia treu fum. I, per alguna estranya raó, avui també m'hi he enganxat (bé, en part, perquè el senyor arriba tard perquè està en una reunió.
Ara, parlaven d'una obra de teatre. No la recordo. O la recordo molt vagament,.. De fet, n'hi va haver més d'una i amb totes em passa el mateix.
Sé perquè. Gairebé no tenia paper. Malgrat tot, m'he fet un tip de riure. Malgrat sé que no me'n recordo perquè buscava la invisibilitat. Malgrat tot això.. he rigut.
I em sembla que fer-me un tip de riure, ha sigut més beneficiós que qualsevol altra cosa.
Volia ser invisible i el més trist és que, en part, ho vaig aconseguir. En fi... a seguir endavant...

dissabte, 4 de març del 2017

40 anys...

Aquest any fem 40 anys. Dic fem i no faig per una raó que tot seguit explicaré.
Quan he escrit això de 40, m'he sentit una mica... Ahhh!  40!!! Ja sabeu.
Però, de fet, no vull parlar del fet de fer 40 anys. De fet, només era una manera de començar, tot i que ara m'he embolicat i no sé com entrar en allò que realment important.
El sento a roncar al llit, mentre jo estic escrivint aquest apunt en aquest blog. Havia d'escriure, sabeu?
Estava a gust al seu costat arrapada i calentona, però havia d'escriure això, tot i que, sembla que em costa entrar en matèria.
Podria escriure aquest apunt com una carta dirigida a la persona de la que vull parlar. Però no és mereix tanta intimitat ni tan sols quan aquesta sigui fícticia. Podria escriure un post d'aquells que només entenc jo. En aquest cas, seria alguna cosa així:"- Sí, de debò?  No m'estranya, els records dolents són per mi". (fi de l'hipotètic post).
M'explicaré millor, encara que hagi començat malament.
Els grups de whatsapp tenen un punt de malèfic ( o no, o més d'un punt jo que sé, segueix sent per començar). Han creat un grup de whatsapp amb els companys de classe d'EGB (que antic que sona això d'EGB) de la meva promoció per muntar un dinar o un sopar. En aquest grup tots semblen gaudir d'una maternitat i una paternitat ben feliç. I jo que no m'he reproduït i no sembla que s'albiri cap indici de canvi de circumstància respecte això, doncs, m'entristeix una mica, cosa que no vol dir que em decideixi a procrear. En fi... I dic en fi, perquè el tema és important, però no he obert el portàtil per parlar de maternitat quan, segurament, ja has fet tard.
No, vull parlar d'una altra cosa. En el grup aquest algú, de moment deixem-lo en l'anonimat, diu que sovint recorda la infantesa, aquells anys, i que tot són bons records. Me n'alegro o me n'alegraria sinó fos per algun petit detall. Res ja sé que això comparat amb els casos d'assetjament escolar que hi ha avui dia això és pecata minuta (detecti's punt d'ironia, només un punt perquè, en part, és així). Aquest individu és el mateix que es va atipar de titllar-me de lletja els darrers anys d'EGB. És el mateix que aprofitava per tocar-me el cul quan passava a prop seu i que em feia sentir doblement malament pel fet que ho feia sense el meu consentiment i pel fet que em sentia malament amb mi mateixa per no haver sigut mai capaç de girar-me i ventar-li una bufetada. No, aquest senyor segurament és un pare meravellós i un company per la seva dona excel·lent, segurament, però s'ha oblidat d'una petita coseta: que hi ha persones que tenim bons i mals records de la nostra infantesa i els dolents, sabeu què? molts tenen a veure amb ell.
Senyores i senyors, s'ha de passar pàgina i no penso quedar-me aquí, perquè el noi que està al meu llit roncar creu que és un afortunat per tenir-me al seu costat i, sí, creu que sóc bonica. Ergo, adéu, adéu. Ja no tinc 12 anys, no deixaré que això m'afecti més. No val la pena perquè, com veieu, ell no recorda pas tot això que he explicat. Tot i així, deixeu-me que ho digui: IMBÊCIL.