dimarts, 11 de febrer de 2014

El primer post de nou?

Porto dies pensant tornar a escriure. Escriure sobre les petites coses o les grans. Escriure sobre el meu món i com el veig. No sabria dir-ho. Sí, podria escriure amb el nom de debò, però ja he vist que no m'hi sento cómoda. M'agrada la imatge de les llimones, del suc. La resta que hi havia al blog està a esborranys i la primera intenció era esborrar-ho, però no he tingut esma per això. El suc de llimona és la "tinta invisible". Em ve de gust escriure amb tinta invisble. No vull escriure cada dia com abans. I de fet, ara mateix, no puc garantir que aquest sigui l'últim apunt.
-------------------------------------------------------------------------------
Em tapo la cara i em dius alguna cosa. Sobre què xerraves? De la pel·lícula potser. Nebraska, una pel·lícula tendre. Tendre en el millor sentit de la paraula, bé, com a mínim és així com ho veig jo. 
Et responc. "De la manera que em mires, em poses nerviosa". Era així, era estrany, però, de vegades, encara em passa.
Uhm... sí, això és el millor que puc explicar. 
Em sembla que si escric aquest blog acabarà sent avorrit.
-------------------------------------------------------------------------------------

I una cançó. Volia posar jazz, però al final posa aquesta del Serrat que ens parla de petites coses.
Aquellas Pequeñas Cosas by Serrat on Grooveshark

7 comentaris:

gatot ha dit...

Cada dia, cada nit... escrivim o no ho fem. I queden petites coses, que perduren en el temps i en la memòria.

:)

Bona nit i ben retornada.

XeXu ha dit...

Mai és tard per reprendre l'activitat, uns quants blogaires us heu posat d'acord a treure el cap després de força temps. Tant si heu tornat per quedar-vos, com si és per cert enyor esporàdic, sempre és un plaer saber que teniu aquest món present. El teu blog no era mai avorrit.

Carquinyol ha dit...

S'apropa la primavera i entren noves ganes d'escriure ?

Bé, si tens ganes de fer-ho endavant, de vegades s'ha de cedir als impulsos, és el que ens fa humans.

Aina Esclatir ha dit...

ostres! Moltes gràcies pels comentaris. No me'ls esperava pas.
gatot Umm... em sembla que per alguna cosa així, tenia ganes d'escriure. Vull dir una manera de quedar-me amb les petites coses, escriure-ho és una manera de desar-ho en la memòria.
XeXu Bé, si que es tenen presents, però, tot són èpoques. Ja sé que el blog no era avorrit (o sí, segons per qui segur), ara, tampoc, era divertit. Clar que no em referia a aquell moment, sinó a partir d'ara perquè el primer que se m'ocorre escriure és semblant al que hauria escrit fa dos anys i mig.
Carq No sé si té a viure amb la primavera, perquè encara falta, però pensant-hi potser si que hi ha quelcom d'això. No sé, què faré, de moment, hi ha aquest apunt

rits ha dit...

Bentornada!!!!
Passa-t'hi quan vulguis, sempre intentarem ser per aquí!

Nebraska així doncs......?

Aina Esclatir ha dit...

rits Gràcies. Sí, Nebraska m'ha agradat. Primer no veia justificat que fos rodada en blanc i negre, però després pensant-hi, ho entenc. El director es veu que és de Nebraska i els protagonistes van a Nebraska, tornen a Nebraska, on havien viscut. I té sentit. El pare fa un paper genial i el vas "coneixent" més pels altres. Vaig llegir una crítica cap als personatges secundaris que eren molt esterotipats o alguna cosa així i sé, però no crec que sigui gaire significat. No és cap comèdia, però, de vegades, fa riure. En va divertir especialment una que tenia a veure amb un compresssor. I la de les dents, també, però no tant (de fet, segons com hagués estat feta no tindria gràcia per enlloc). No sé em va deixar un bon gust de boca i és tendre com he dit, però no empalagosa

Alepsi ha dit...

Doncs és fantàstic retrobar-nos de nou, encara que sigui de tant en tant. Saludar-nos com si fóssim velles amigues. Saber que tot va (més o menys) bé. I somriure recordant... ;)

S'ha produït un error en aquest gadget