dimecres, 26 d’agost del 2015

Tornar a escriure al blog?

La resposta és no, segurament no.
Però he tornat a pensat en clau de post. Penses alguna cosa i ja t'imagines com podria ser-ne l'apunt.
Avui, he acompanyat a ma mare a la perruqueria. L'he acompanyada, l'he deixada allà i he anat a comprar per tornar en acabat.
Només d'entrar-hi l'olor m'ha portat records imprecisos, sense contingut, però apelant als sentits. És una perruqueria de tota la vida, portada per un senyora que deu fer anys que s'hauria d'haver jubilat, però que segueix al peu del canó, perquè... "què faria, si no?"
Rajoles d'altres temps, cartells presentant pentinats nous que no en són gens, els típics secadors als que fa ser certa por que t'hi fiquin. Tot sortit directament de fa 30 anys o més. Fins i tot, les converses. Em diu la senyora"Anna estàs més grassona". Per ella, dir això és quelcom agradable. Per la meva banda, no li dic cap moc, perquè sé que fa anys que estic més grassoneta. Havia estat massa prima i ara estic, simplement, bé.
Hauria volgut fer fotos del local, del local i de les senyores, però m'hauria conformat amb el local, Però, no he gosat. Suposo que, per això, n'escric aquest apunt, perquè de perruqueries com aquesta ja no en queden i d'alguna manera s'ha de recordar-ne la seva existència.

dilluns, 24 d’agost del 2015

Revisant fotos!

Pretenc, vull, posar ordre en la quantitat ingesta de fotos que s'acumulen en múltiples arxius des de l'arribada de l'era digital. Ens hem convertit en poc selectius a l'hora de fer-les i qui més qui menys en tenen moltes més de les útils, interessants?^No sé quin seria l'adjectiu.
Sigui com sigui és aquesta tasca la que m'impulsa a fer veure que, també, trec la pols d'aquest bloc abandonat. En aquests arxius trobo fotos meves, fotos meves de fa uns anys, amb els cabells llargs i tot i, ser de fa uns anys em veig més gran i no més jove. Més gran segurament pels cabells llargs, però no tan sols per això. Perquè en elles hi estic trista. És cert, em sento idiota somrient a una càmara, ara i abans, però com a mínim, ara ho intento i de vegades, aconsegueixo quedar bé i tot.
I és que... Estava trista. Ara, hi ha moments que, també, però és molt diferent. M'agradaria pensar que he après a ser feliç. No, no és cert. El cert és que tinc una feina en la que hi estic a gust i una parella que m'estima al meu costat. I en els mals moments, que n'hi ha, tenir suport, tenir coses que no fallen fa que les coses no siguin tan tan terribles.
Em sembla que per aprendre a ser feliç es necessita tota una vida.