dimarts, 5 de juliol de 2016

I després...

... n'hi ha que encara diuen que no vivim en una societat masclista!
No! I ca!
Fa unes setmanes, la meva parella em va deixar entendre que un dels seus germans diu que faig el què vull amb ell. Vaja, que ell és un calçasses i jo una manaire. Glups! Està clar que el meu cunyat no coneix a son germà perquè és un caparrut de "cuidado".
Però, sabeu què' Això no té cap mèrit! Teòricament, això que pensa el meu cunyat podria ser possible. El que ja comença a ser complicat és ser alhora una manaire i una bleda assolellada com va venir a dir el cap immediat de la meva parella.
però, bé, tot això no és el que m'impulsa a escriure aquest escrit després de no sé pas quan. No la que m'impulsa és la meva sogra, com no! Una bellíssima persona, suposo... suposo que amb el canari, llàstima que no en tingui, mira per on!
Retrocedim fa tres anys. Situats? Fa tres anys encara no vivíem junts. Després, explicaré el perquè d'aquesta constatació que, ara, sembla que no vingui a tomb. Teníem un casament, un casament d'aquells que no et fa punyetera gràcia anar perquè no és de cap amic i a sobre has d'anar mudat. Doncs, res, que vam anar a comprar roba. A ell li va fer gràcia una camisa rosa amb uns dibuixets blaus a la cara interna del puny i amb el fil de les costures vermell. A mi, també, em va agradar, no era la típica camisa sosa i, tampoc, em va semblar estrident. Doncs... a veure qui ho encerta? Qui ho encerti li dono... bé, no li dono res perquè ara ho explico i tampoc crec que gaire gent llegeixi això (per sort, tot s'ha de dir, estic deixant a parir a la família politica). Doncs, això sa mare la va trobar massa extremada!
Ara tornem als temps actual. Hi som? Portem més de dos anys vivint junts. Ell sol anar a dinar a casa els seus pares, fa horari partit i no té gaire temps. Doncs, res que la bona dona va i li espeta (no sé com va anar tot plegat) que des de que estar amb mi no es compra roba. Potser pensereu que li deia: compra't roba que et convé. No! No us cregueu pas! El que li deia és què fa l'Anna que no et fa anar a comprar roba? Coi! Que ja és grandet el noi i més presumit que no pas jo, la roba se la pot comprar ell i si vol que li acompanyi per donar-li parer, ho faré encantada, però no li duré de la maneta. És que, a part, per més inri, feia dos o tres dies que s'havia comprat uns pantalons i una americana! Que justament jo em vaig ficar amb ell en plan de conya dient-li que no havia esperat que jo li acompanyés! Grr...
En fi, me'n vaig a refrescar una mica. Com li agafi gust igual continuo despotricant de la sogra per aquí.

dimarts, 19 d’abril de 2016

Cercant companyia

Ja vaig parlar del noi rar del bus. Últimament, me'l trobo més sovint i em té una mica intrigada.
Busca asseure's i xerrar al costat de nois de la seva edat més o menys la seva edat. Creia que buscava amistat, però començo a pensar que és alguna cosa més.
Fa un dies tenia el cap recolçat al pit d'un noi. Vaig pensar que eren amics. Em va sorprendre aquell nivell d'acostament, però, tampoc, li vaig donar més importància.
Avui, adoptant el meu paper d'observadora, o en aquest ca oïdora, he pogut sentit la conversa que matenia amb un altre noi, diria que no era el mateix. La conversa no era entre amics, era entre nois que no es coneixien. Hi ha preguntes del tipus si tenia germans o d'on era. Tot i així, m'ha sembla que el noi tenia un braç col·locat per sota del braç de l'altre, com enllaçats, sabeu?
Quan el noi ha baixat s'ha assegut al costat d'una altre. Li ha dit que ho feia per no seure sol.En un bus on busquem tenir espai i aprofitem qualsevol ocasió per seure en un seient sense ningó al costat, ell busca companyia de desconeguts.
És un comportament que em costa d'entendre. Em costa molt d'entendre... Bé, o potser no.
Suposo que el que més em sorprén de tot plegat és la bona predisposició dels altres.
Sigui com sigui, malgrat la meva incomprensió i la meva incomoditat si en fos "víctima", que no la seré perquè són una dona i més gran; crec que cadascú busca la companyia com bonament poc.
Suposo que, tot això, també, ho dic perquè començo a estar tipa del meu paper de només observadora de relacions socials alienes i, per tant, no sóc ningú per jutjar els intents d'acostament aliens, encara que aquests siguin una mica maldestres. No sé... Sabeu què, però? Seguiré observant, perquè és el que que he fet tota la vida i el que se'm dóna millor.
Sort aquells que busquen companyia sigui quin sigui el mètode emprat.
S'ha produït un error en aquest gadget