dimarts, 5 de juliol del 2016

I després...

... n'hi ha que encara diuen que no vivim en una societat masclista!
No! I ca!
Fa unes setmanes, la meva parella em va deixar entendre que un dels seus germans diu que faig el què vull amb ell. Vaja, que ell és un calçasses i jo una manaire. Glups! Està clar que el meu cunyat no coneix a son germà perquè és un caparrut de "cuidado".
Però, sabeu què' Això no té cap mèrit! Teòricament, això que pensa el meu cunyat podria ser possible. El que ja comença a ser complicat és ser alhora una manaire i una bleda assolellada com va venir a dir el cap immediat de la meva parella.
però, bé, tot això no és el que m'impulsa a escriure aquest escrit després de no sé pas quan. No la que m'impulsa és la meva sogra, com no! Una bellíssima persona, suposo... suposo que amb el canari, llàstima que no en tingui, mira per on!
Retrocedim fa tres anys. Situats? Fa tres anys encara no vivíem junts. Després, explicaré el perquè d'aquesta constatació que, ara, sembla que no vingui a tomb. Teníem un casament, un casament d'aquells que no et fa punyetera gràcia anar perquè no és de cap amic i a sobre has d'anar mudat. Doncs, res, que vam anar a comprar roba. A ell li va fer gràcia una camisa rosa amb uns dibuixets blaus a la cara interna del puny i amb el fil de les costures vermell. A mi, també, em va agradar, no era la típica camisa sosa i, tampoc, em va semblar estrident. Doncs... a veure qui ho encerta? Qui ho encerti li dono... bé, no li dono res perquè ara ho explico i tampoc crec que gaire gent llegeixi això (per sort, tot s'ha de dir, estic deixant a parir a la família politica). Doncs, això sa mare la va trobar massa extremada!
Ara tornem als temps actual. Hi som? Portem més de dos anys vivint junts. Ell sol anar a dinar a casa els seus pares, fa horari partit i no té gaire temps. Doncs, res que la bona dona va i li espeta (no sé com va anar tot plegat) que des de que estar amb mi no es compra roba. Potser pensereu que li deia: compra't roba que et convé. No! No us cregueu pas! El que li deia és què fa l'Anna que no et fa anar a comprar roba? Coi! Que ja és grandet el noi i més presumit que no pas jo, la roba se la pot comprar ell i si vol que li acompanyi per donar-li parer, ho faré encantada, però no li duré de la maneta. És que, a part, per més inri, feia dos o tres dies que s'havia comprat uns pantalons i una americana! Que justament jo em vaig ficar amb ell en plan de conya dient-li que no havia esperat que jo li acompanyés! Grr...
En fi, me'n vaig a refrescar una mica. Com li agafi gust igual continuo despotricant de la sogra per aquí.

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Si t'ha de servir de teràpia, i sempre que ella no et llegeixi, la veritat és que és força divertit... des de fora, és clar. He de reconèixer (amb icona d'ulls caiguts de whatsapp inclosa), que a mi se m'ha de portar força de la maneta per anar a comprar roba (llibres no, ves per on), però almenys ma mare no culparia a ningú d'això, ni tan sols crec que a mi mateix.

Llum ha dit...

Ai, si jo t'expliqués... Aquest cap de setmana vam tenir una preciosa conversa amb la meva sogra també per la roba. En el seu cas, ella li segueix comprant roba, com a mínim un parell de coses al mes. La roba que li compra no li agrada a la meva parella, i a mi tampoc. I anar fent...