dimecres, 21 de maig del 2014

Les petites coses que valen la pena...

A partir dels trenta, més o menys, la vida comença a complicar-se. No saps com i et trobes amb més responsabilitats de les que tens la sensació de poder assumir. I això passa, encara, que no "hagis sentat" el cap, vull dir sense fills... I això et passa a tu a la gent del teu entorn de la teva mateixa edat. De vegades, voldries estar a mil llocs a l'hora i no pots. I altres, com em passa a mi ara, voldries compartir les coses que et passen amb algú... algú que no fos la teva parella o els companys de feina (jo com que sóc com sóc, poc que parlo de mi a la feina, però això és un altre tema). No, no m'estic referint a una espatlla on plorar. No és això, De fet, parlo d'aquelles cosetes que fan que en la vida hi trobem un somriure, una carícia. Encara que l'arrel vingui d'un mal moment. Cosetes, cosetes com que l'altre dia estiguessis disposat a ficar-me a la dutxa vestida. Cosetes com el teu missatge d'avui dient-me que eres a la parada de bus just de davant de la feina i jo m'escapés un minut per saludar-te i fer-te un petó. Compartir coses com aquestes és el que em fa replantejar "reobrir" aquest blog.


L.O.V.E by Andrea Motis & Joan Chamorro on Grooveshark

I això... una cançó... una cançó que no deixa de formar part d'aquestes coses.

PS: Buf! Quin nivell més baix el de la campanya de les europeess!

4 comentaris:

Sergi ha dit...

Home, si és per relatar-nos petites píndoles de positivisme i moments de felicitat potser sí que t'hauries d'animar a escriure més sovint. Definitivament, llavors si que el blog seria diferent que abans, però no per això ens agradaria menys al que encara quedem. La manera d'explicar les coses de vegades fa més que les coses en si. Me n'alegro d'aquests bons moments.

Llum ha dit...

T'entenc perfectament. Ho saps, no? De tant en tant penso un post. A vegades àcid, a vegades dolç. Però tanco el camí. Jo també em plantejo tornar de tant en tant.

Ah! M'ha agradat molt el que expliques :-)

Unknown ha dit...

XeXu, Llum coi, veure comentaris dels dos és quasi un retorn al passat. Però bé, el passat millor deixar-lo on és.
Sí, curiosament trobo més a faltar el blog per explicar petites coses que estan bé que per explicar mals rotllos o problemes (que no és que no n'hi hagi, eh!).
Llum T'he d'escriure! A veure quan m'hi poso i m'expliques novetats!


Carquinyol ha dit...

he... si penses que als 30 la vida comença a complicar-se, quan tinguins un xiquet-a ja veuràs !!!
Això de tenir temps per fer coses sembla un mite urbà !!

;) :P

El nivell de les europees no és baix, és subterrani. Haurien de repartir pales als mitings per a mirar que pugui enfonsar-se més !