dissabte, 4 de març de 2017

40 anys...

Aquest any fem 40 anys. Dic fem i no faig per una raó que tot seguit explicaré.
Quan he escrit això de 40, m'he sentit una mica... Ahhh!  40!!! Ja sabeu.
Però, de fet, no vull parlar del fet de fer 40 anys. De fet, només era una manera de començar, tot i que ara m'he embolicat i no sé com entrar en allò que realment important.
El sento a roncar al llit, mentre jo estic escrivint aquest apunt en aquest blog. Havia d'escriure, sabeu?
Estava a gust al seu costat arrapada i calentona, però havia d'escriure això, tot i que, sembla que em costa entrar en matèria.
Podria escriure aquest apunt com una carta dirigida a la persona de la que vull parlar. Però no és mereix tanta intimitat ni tan sols quan aquesta sigui fícticia. Podria escriure un post d'aquells que només entenc jo. En aquest cas, seria alguna cosa així:"- Sí, de debò?  No m'estranya, els records dolents són per mi". (fi de l'hipotètic post).
M'explicaré millor, encara que hagi començat malament.
Els grups de whatsapp tenen un punt de malèfic ( o no, o més d'un punt jo que sé, segueix sent per començar). Han creat un grup de whatsapp amb els companys de classe d'EGB (que antic que sona això d'EGB) de la meva promoció per muntar un dinar o un sopar. En aquest grup tots semblen gaudir d'una maternitat i una paternitat ben feliç. I jo que no m'he reproduït i no sembla que s'albiri cap indici de canvi de circumstància respecte això, doncs, m'entristeix una mica, cosa que no vol dir que em decideixi a procrear. En fi... I dic en fi, perquè el tema és important, però no he obert el portàtil per parlar de maternitat quan, segurament, ja has fet tard.
No, vull parlar d'una altra cosa. En el grup aquest algú, de moment deixem-lo en l'anonimat, diu que sovint recorda la infantesa, aquells anys, i que tot són bons records. Me n'alegro o me n'alegraria sinó fos per algun petit detall. Res ja sé que això comparat amb els casos d'assetjament escolar que hi ha avui dia això és pecata minuta (detecti's punt d'ironia, només un punt perquè, en part, és així). Aquest individu és el mateix que es va atipar de titllar-me de lletja els darrers anys d'EGB. És el mateix que aprofitava per tocar-me el cul quan passava a prop seu i que em feia sentir doblement malament pel fet que ho feia sense el meu consentiment i pel fet que em sentia malament amb mi mateixa per no haver sigut mai capaç de girar-me i ventar-li una bufetada. No, aquest senyor segurament és un pare meravellós i un company per la seva dona excel·lent, segurament, però s'ha oblidat d'una petita coseta: que hi ha persones que tenim bons i mals records de la nostra infantesa i els dolents, sabeu què? molts tenen a veure amb ell.
Senyores i senyors, s'ha de passar pàgina i no penso quedar-me aquí, perquè el noi que està al meu llit roncar creu que és un afortunat per tenir-me al seu costat i, sí, creu que sóc bonica. Ergo, adéu, adéu. Ja no tinc 12 anys, no deixaré que això m'afecti més. No val la pena perquè, com veieu, ell no recorda pas tot això que he explicat. Tot i així, deixeu-me que ho digui: IMBÊCIL.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs et diré una cosa, per netejar tot allò, no estaria malament que en ple grup de whats, quan ell deixi anar una sèrie d'aquests records feliços, tu li contestessis amb això que ens has explicat, el posessis en ridícul. Estic segur que més d'una i d'un sortiria dient que tens raó, i que es pot fotre els seus bons records al cul. Cadascú és com és, i segurament tu no ho faràs, perquè és cert, d'allò en fa temps i altres coses tens en què pensar. Però jo sí que ho faria.

Llum ha dit...

Ai, quantes coses en un post! La maternitat, els sopars d'EGB...

Fa uns anys (4, 5?) jo també vaig anar a un. Jo no havia tingut problemes amb els nens, però hi havia una colla de 4-5 nenes que em van fer la infància impossible.

Als 18 anys vaig marxar del poble i no les havia tornat a veure mai més (gran sort, la meva). Fins el dia del sopar. Pensava que tot hauria canviat, al cap i a la fi, ja érem tots adults...

El sopar va ser un malson, i la resta de gent que hi havia al sopar no es va adonar, o no es va voler adonar, que em seguien tractant com quan teníem 14 anys. No, no crec que el noi et segueixi tocant el cul, però quan s'és imbècil s'ho segueix essent tota la vida.

(Incís: un amic de tota la vida, un dels pocs amb qui encara conservo el contacte, em va dir uns dies més tard que no sabia com havia aguantat, i com havia anat al sopar sabent com eren aquelles males bèsties - no va dir bèsties, va dir putes, però és igual-. Cosa que em fa pensar que els mascles/femelles alfes sempre seran iguals, i ningú s'atreveix mai a dir-los res. Jo era l'única persona a qui molestaven aquelles, però... hi havia algú més a qui hagués moltestat aquest imbècil?)

Aina Esclatir ha dit...

Gràcies XeXu , gràcies Llum . Si algú m'havia de comentar alguna cosa éreu vosaltres i amb postures ben diferents, per cert. Us volia donar una resposta més exhaustiva, però com que em sembla que ara escriuré un post de continuació, ja és com si us respongui.

S'ha produït un error en aquest gadget