dimarts, 7 de març de 2017

Records, no recordats..

Continuo amb el tema de l'escola. El grup de whatsapp cada dia treu fum. I, per alguna estranya raó, avui també m'hi he enganxat (bé, en part, perquè el senyor arriba tard perquè està en una reunió.
Ara, parlaven d'una obra de teatre. No la recordo. O la recordo molt vagament,.. De fet, n'hi va haver més d'una i amb totes em passa el mateix.
Sé perquè. Gairebé no tenia paper. Malgrat tot, m'he fet un tip de riure. Malgrat sé que no me'n recordo perquè buscava la invisibilitat. Malgrat tot això.. he rigut.
I em sembla que fer-me un tip de riure, ha sigut més beneficiós que qualsevol altra cosa.
Volia ser invisible i el més trist és que, en part, ho vaig aconseguir. En fi... a seguir endavant...

1 comentari:

XeXu ha dit...

Ser invisible no té res d'intrínsicament dolent. Es tracta d'estar content de ser-ho, o d'haver-ho estat. Recordo haver passat èpoques de tot, de voler passar molt desapercebut, de mirar de destacar. Depenent de la gent amb la que et toca compartir els moments. Entenc que no és igual per a tothom, però com sempre, si et penedeixes d'haver estat d'una manera, només hi ha un camí: mirar de canviar. I si no te'n penedeixes, no hi ha res de dolent. Eres així, i ara pots seguir-ho sent o no ser tan invisible. Almenys pel 'senyor' no ets tan invisible, oi?

S'ha produït un error en aquest gadget