divendres, 18 de desembre de 2015

Desmai

Fa uns dies vaig quasi publico un apunt. Em sentia una mica malament. Res especialment greu, sabia que em passaria, però en aquell moment...  Jo diria que estava empipada, empipada, sobretot, amb mi mateixa. Però, de fet, tot això tan és. Són dies una mica tensos a la feina i és normal que hi hagi dies que se'm faci especialment feixuc. Bé, com ja he dit ara això tan és. Però suposo que volia escriure això abans de seguir amb el tema del que volia parlar per un estrany compromís amb el blog, encara que estigui ple de pols i teranyines.
Anem a explicar del que volia "parlar". Em passo moltes hores en transport públic al llarg de la setmana. Normalment, no passa res d'especial. De fet, els fets no habituals no és que siguin poc habituals sinó que són quasi inexistents. Però el "quasi" de vegades és important. I ara somric i somric perquè penso com pot ser d'important el quasi aquest, perquè en un mitjà de transport públic és on ens vam fer amics amb la meva parella fa... fa un milió d'anys. És clar que, no vull parlar d'aquest quasi, sinó d'altres més recents. 
Com avui. Una noia s'aixeca al bus per comentar una cosa al conductor (volia demanar-li que posés l'aire condicionat, però això no ho sabrem fins més tard). S'aixeca i fa dues o tres passes, es mareja i cau. Cau gairebé a la meva alçada, però no sóc capaç d'impedir la caiguda. No m'ho esperava pas. Curiosament, allà mateix hi ha una noia que és auxiliar d'infermeria. Ens indica que li aixequem els peus. La gent del bus no triga a oferir-li un munt de coses a la noia indisposada: aigua, coca-cola, mandarines, xocolata,... El bus esdevé un bar de mentida. L'accidentada sent vergonya, però tothom li diu que no n'ha de sentir que a tothom li pot passar. Tots anem a la nostra, no solem fer gaire cas al nostre voltant, però... només ho sembla...

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Crec que no només ho sembla, sinó que és. Anem molt a la nostra, això no vol dir que davant de situacions concretes no reaccionem i puguem mostrar un puntet de solidaritat amb els nostres iguals.

Aina Esclatir ha dit...

Potser sí, No sé. La veritat és que el tema és secundari en el post. tenia ganes d'explicar aquesta història i tenia a la meva neboda petita tocant-me la pera i vaig acabar com vaig poder.

S'ha produït un error en aquest gadget